Unitat 4: La música al Classicisme

 EL CLASSICISME (1750-1820) 

SITUACIÓ SOCIAL

El Classicisme va ser el moviment estètic posterior al barroc i va néixer com un canvi contrastat d’aquest. Va iniciar-se el 1750 (amb la mort de Bach) i va acabar als voltants de 1820 (amb la figura de Beethoven).

Els músics sovint eren considerants com uns criats que estaven el servei de la cort i es veien obligats a escriure obres musicals que complaguessin el gust, les necessitats i els capricis dels seus senyors. Mozart va ser el primer músic que es va rebel·lar davant d'aquesta situació. Es va llançar pel seu compte a viure dels ingressos de la venda de les seves partitures i del percentatge sobre les entrades venudes pels seus concerts. Les coses no li van anar gaire bé degut a que no estava generalitzat el costum d'assistir a concerts públics i algunes de les seves obres eren mal compreses.

Políticament, la monarquia absolutista no solament continuava tenint el poder absolut sobre el poble, sinó que l’exercia d’una manera exagerada (Despotisme il·lustrat). Pretenia el benestar i la cultura “per al poble, però sense el poble”, augmentat d’aquesta manera el poder del rei sobre la societat. 

Des del punt de vista social i econòmic, va ser el moment de l’auge de la burgesia (nova classe social formada per banquers, fabricants, comerciants, juristes, metges, com a conseqüència del desenvolupament del mercantilisme i de la Revolució Industrial). Els burgesos es van convertir en els nous mecenes, en competència amb els aristòcrates. Amb la burgesia, els compositors van començar a ser una mica més lliures respecte al període anterior.

En el camp ideològic, destacats filòsofs van escampar la llavor que va fer que germinessin revolucions socials i intel·lectuals com ara la Revolució Francesa. La Il·lustració va ser el nou moviment intel·lectual que els provocà perquè estava basada en la raó i en la crítica dels valors de la societat anterior. Donà un sentit de renovació i progrés a la societat del moment: va educar la burgesia en el lideratge per reclamar la igualtat de drets i oportunitats (drets humans) i una participació en la política real.

Audició 1

Obra: "Minuet"

Compositor: L. R. Boccherini

Característiques musicals

En Música no parlem de neoclàssic perquè no han existit encara un període clàssic anterior. En art, s'entén per "clàssic" aquell estat de l'evolució en què les normes que el regeixen han aconseguit una accentuació general i una estabilitat que ningú no posa en dubte. En la música desenvolupen un paper capdavanter en les idees liberals de la burgesia.

• El ritme és regular, busca el ritme natural de les frases musicals. 
• La melodia adquireix una gran importància i es converteix en l’element bàsic. S’estructura en frases molt clares i regulars de 6 (3+3), 8 (4+4) o 16 (8+8) compassos, intentant reflectir una perfecció racional. 
• La textura és homofònica (visió vertical de la música) i s’abandonen el contrapunt i el baix continu. Adquirirà molta importància el “baix d’Alberti”. 
• La bellesa ideal és la perfecció en l’estructura formal. És més important la forma que el contingut. 
• S’utilitzen tonalitats fàcils, preferentment les tonalitats majors. Les menors només es fan servir quan es vol que la música arribi a moments expressius forts. 
• Predomina la música instrumental sobre la vocal. 
• Naixement de l’estructura sonata.

Des del punt de vista de l'estètica, és molt important tenir en compte que la preocupació per la forma i el lluïment de l'artista deixa pas a l'expressió del sentiment, de l'estat d'ànim. 

• Ideal de crear una música purament bella, simple, equilibrada, objectiva i harmònica.  
• Música delicada, brillant, alegre, elegant per la societat del moment i molt continguda en emocions. 
• Perfecció racional, equilibri en el nombre de compassos (3+3, 4+4, 8+8) en les frases, en els temes i en les estructures (AABB, ABA, ABACA, etc.) 
• Respecte total per les formes i les normes de composició. 
• Retorn a l’estètica dels clàssics (Grècia i Roma), en part pels descobriments arqueològics de les antigues ciutats de Pompeia, Olímpia,…
• Apareix instrument ereu del clave que s'anomena piano-forte.

L'equilibri entre la forma i l'expressió té el seu màxim exponent en Mozart mentre que l'expressionisme de Beethoven ens col·loca a les portes del Romanticisme.

Audició 2

Obra: Piano Concerto No. 21- Andante

Compositor: W. A. Mozart

Audició 3

Obra: Mozart Simfonia No. 25 K 183

Compositor: W. A. Mozart

 En resum:

El Classicisme, com a moviment cultural, va sorgir com a conseqüència dels grans canvis que s’estaven covant en la societat del s. XVIII. D’aquesta manera, la grandiositat i l’exuberància del barroc ja no servien per reflectir el moment que es vivia. La Il·lustració, moviment intel·lectual del moment, criticà la societat barroca i va crear una nova necessitat d’expressió: el Classicisme.

MÚSICA VOCAL

La música vocal, tot i havent perdut la seva hegemonia per sobre de la instrumental, trobà durant el Classicisme nombrosos seguidors tant en el camp religiós com en el profà. Distingirem entre: 

- Música vocal religiosa 

- Música vocal profana 

MÚSICA VOCAL  

FORMES VOCALS RELIGIOSES: Missa 

• Va continuar sent la més utilitzada en música religiosa. 
• Una de rellevant va ser el Rèquiem (missa de difunts) de W.A. Mozart. 

 Els nous corrents filosòfics basats en la raó, com la Il·lustració, ocasionaren un canvi de pensament religiós en la societat del moment. La idea d’un Déu suprem que jutjava i castigava l’home va ser substituïda per la del Déu Creador de tot allò que l’home podia analitzar científicament. 

Aquesta situació ocasionà tendències pseudoreligioses com la francmaçoneria, basada en la raó, la virtut i la fraternitat humanes. Funcionà com una societat secreta, perseguida per l’Església de l’època, i va atraure nombrosos artistes i intel·lectuals, entre ells molts música com Mozart i Haydn. 

 De W.A. Mozart ens han arribat divuit misses escrites majoritàriament en l’època de Salzburg, entre les quals sobresurt la Missa en do menor. També són nombrosos el seus ofertoris, vespres i motets, entre els quals destaca el famós “Ave verum corpus”, una de les obres més interpretades del repertori coral. El cèlebre Rèquiem en re menor constitueix la culminació de la seva obra religiosa. 

F.J. Haydn va compondre catorze misses, però les seves obres més importants són els oratoris de “La creació” i “Les estacions”, que suposen una innovació per a l’estètica del moment i enllacen amb el Romanticisme.

FORMES VOCALS PROFANES: Òpera

Va anar adquirint més importància i va esdevenir la forma vocal profana per excel·lència. 

Si l’òpera barroca tractava temes heroics i personatges mitològics i irreals, l’òpera clàssica tractava temes quotidians i els personatges tenien emocions humanes com el perdó, la tristesa, la il·lusió, que apropaven l’òpera a un públic més gran. 

La necessitat d’una reforma del món operístic motivà a Christoph Willibard Gluck (1714-1798) a intentar establir unes bases del que podria anomenar-se l’òpera moderna. L’exemple més destacat és la seva òpera “Orfeo” composta l’any 1762. 

W.A. Mozart, amb un tarannà més proper a l’òpera bufa, aportà a aquest gènere la preocupació pel caràcter i comportament humà. Així com la quotidianitat dels seus personatges. Tanmateix, elevà l’expressió musical al seu punt més alt, fent servir la música per explicar els sentiments humans. Òperes com “Cosi fan tutte”, “Le nozze di Figaro”, “Don Giovanni” o “La flauta màgica” resumeixen totes aquestes característiques i van acostar aquest gènere a tot tipus de públic.

MÚSICA INSTRUMENTAL 

Durant el Classicisme, la música instrumental assoleix un punt àlgid en la història. La supremacia de la música vocal que s’havia donat fins a l’època del Barroc ja ha estat superada, i la societat del Classicisme exigeix una gran producció de la música instrumental. 

Hi ha dos factors que provocaren la gran revolució instrumental del moment: 

a) Els avenços tecnològics que permeten la creació dels nous instruments i la millora dels antics (com el clarinet i el piano) 

b) La implantació d’un nou estil d’orquestra, seguint l’exemple de l’orquestra de Mannheim. Aquesta, dirigida per grans directors com Johann Stamitz i els seus fills, arribà a ser considerada la millor orquestra d’Europa gràcies a les seves interpretacions magistrals que suposaven una innovació en la música orquestral del moment (com la gran organització del timbre dels instruments de l’orquestra, la utilització de reguladors exagerats o el fet de ressaltar els temes principals de les obres)

També cal remarcar la figura de Carl Philipp Emanuel Bach, fill del gran música del Barroc, que trencant amb l’estil del seu pare, creà una forma directa de fer música instrumental, molt més propera a l’expressió íntima de l’autor i a les emocions del públic a qui anava adreçada. Amb el seu llibre “Assaig sobre el veritable art de tocar els instruments de tecla” editat l’any 1753, creà un nou estil d’interpretació musical que constituí la base per als tres grans músics del moment: F.J.Haydn, W.A.Mozart i L.v. Beethoven 

FORMES INSTRUMENTALS 

• Algunes formes del Barroc van desaparèixer: la suite i el concert grosso. 
• D’altres van evolucionar: la sonata i el concert solista.  
• I unes altres van sorgir com a noves: la simfonia i la música de cambra 

Les formes instrumentals del Classicisme són: la sonata, la simfonia, el concert i la música de cambra (trios, quartets i quintets). Totes aquestes formes mantenien una mateixa estructura fixada i establerta en aquesta època: la forma sonata. La diferència ve donada pel nombre i el tipus d’instruments que les interpreten. Podem trobar aquesta estructura (la forma sonata) en la majoria de primers moviments d’obres instrumentals clàssiques. La forma sonata està basada en dos temes musicals de caràcter diferent que es desenvolupen i es reexposen. El seu esquema formal és el següent:

Esquema Forma Sonata 

Exposició: 

• Tema A (tònica) 
• Pont 
• Tema B (dominant) 
• Petita cosa (repetició) 

Desenvolupament

 
Reexposició: 

• Tema A (tònica) 
• Pont 
• Tema B (tònica) 
• Coda final

Audició 4

Obra: Sonata per a piano OPUS 2 N. 3 en Do Major

Compositor: Beethoven

Distingix el tema A i B de la següent Sonata 

ELS INSTRUMENTS MUSICALS 

Alguns instruments cauen en desús com: l’orgue, el clavecí, el llaüt i la flauta dolça. En el seu lloc altres instruments s’ajusten a les noves exigències expressives com: el pianoforte, el clarinet i la trompa. 

El pianoforte: substitueix progressivament el clavecí. És un instrument de corda percutida amb teclat que es caracteritza per produir sons suaus i forts, d’aquí el seu nom. 

El clarinet: és un instrument de vent-fusta amb una llengüeta simple. Agafa importància a partir de les òperes de W.A. Mozart. 

Els compositors escriuen obres per a solista pensant en aquest nous instruments.

LES AGRUPACIONS INSTRUMENTALS 

En un principi la música de cambra la interpretaven aficionats. Com el seu nom indica (de l’italià camera, “habitació”), es tracta d’una música destinada als salons del palaus. Posteriorment, augmenta la seva complexitat i es compon per a músics professionals i sales de concert. 

El quartet de corda és una de les agrupacions més característiques de l’època. Està integrat per violí I, violí II, viola i violoncel. També són molt preuades les agrupacions de vent que toquen a l’aire lliure. 

L’agrupació més gran és l’orquestra. Podem trobar fins a trenta instruments distribuïts en diferents seccions, encara que el seu nom és molt variable. Durant el Classicisme, es conforma la base de l’orquestra actual. La més important d’aquella època és l’orquestra de la capella de la cort de Mannheim, que estableix els principis de la disciplina orquestral i introdueix l’ús d’efectes sonors com el crescendo.

COMPOSITORS DEL CLASSICISME 

Carl Philipp Emanuel Bach (1714-1788) 

Franz Joseph Haydn (1732-1809) 

Johann Christian Bach (1735-1782) 

Antonio Salieri (1750-1825) 

Wolfgang Amadeus Mozart (1756-1791)