El
Renaixement és una etapa de prosperitat econòmica, en la que
els centres de riquesa i poder es traslladen dels castells i
monestirs a les ciutats i a les corts reials. Una nova classe
social apareix amb gran empenta: la burgesia; al seu entorn
neixen oficis i l’admiració per l'obra ben feta. Artesà i artista
són dos mots que tenen la mateixa arrel. Cada ciutat i cada cort
rivalitza en ser el centre cultural més important, i, els que tenen
diners, criden al seu costat i protegeixen els poetes, pintors,
escultors, arquitectes i també els músics. Els músics viatgen d'un
país a l'altre i desperten gran expectació. Ara, per tant la
composició ja no és anònima com a l'Edat Mitjana.
A
l’època Medieval tot girava entorn a Déu, en canvi al renaixement
és l'home el que ocupa el centre de l'univers: L'humanisme.
És
l'època dels viatges i l’interès per descobrir nous mons. Colom,
Magallanes i altres famosos exploradors van fer grans viatges.
Aquest
afany descobridor es troba també en els camps de la ciència i
l'astronomia (telescopi) i Copèrnic elabora les seves teories sobre
el moviment de la terra.
-La
invenció de la impremta contribueix a la difusió de la cultura.
-Al
1455 hi ha el primer llibre imprès (una edició de la Bíblia).
També
és important de tenir en compte que en aquesta època es produeix la
Reforma protestant com a reacció a la manca d'espiritualitat de
l'Església catòlica. Aquest fet donarà lloc a les guerres de
religió entre catòlics i protestants, així com a reacció positiva
de la mateixa Església catòlica que s'anomena Contrareforma.
Aquests corrents religiosos influeixen molt en la música.
La
música renaixentista és la música europea escrita durant el
Renaixement, des de l'any 1400 fins al 1600 aproximadament. Definir
l'inici de l'era amb precisió és difícil, donada la manca de grans
canvis existent en el pensament musical del segle XV. A més, el
procés pel qual la música va adquirir les seves característiques
renaixentistes va ser gradual i els musicòlegs han situat els seus
inicis, com a més prest cap al 1300, i com a més tard, al voltant
del 1470. Si en l'època medieval predomina la música
religiosa, en l'època del Renaixement es produeix un progressiu
equilibri entre la música profana i la música religiosa. La
invenció de la impremta en el Renaixement fou decisiva per a la
història de la música, ja que va permetre imprimir partitures i
augmentar considerablement la difusió de la música, molt
especialment de la música profana. A més a més, ens ha fet
conèixer molt millor la música perquè s'han conservat molts
exemplars d'aquells llibres. En el Renaixement va aparèixer la
burgesia, un nou grup social format per comerciants, artesans,
botiguers, banquers,... que vivien a les ciutats i que tenien un
nivell cultural que els permetia llegir, escriure i conèixer la
notació musical. La burgesia feia música a les cases i en les
reunions socials de manera que va afavorir la fabricació
d'instruments, la impressió de partitures i, en general, l'ofici de
músic. A poc a poc, també es va anar fent un important repertori de
música profana per a ser interpretada pels mateixos afeccionats a la
música.
CARACTERÍSTIQUES
DE LA MÚSICA RENAIXENTISTA
La
música del Renaixement sona diferent a la música de l’Edat
Mitjana. Açò es deu a que es van produir una sèrie de canvis, dels
quals destaquem els següents:
El Renaixement és una etapa de prosperitat econòmica, en la que els centres de riquesa i poder es traslladen dels castells i monestirs a les ciutats i a les corts reials. Una nova classe social apareix amb gran empenta: la burgesia; al seu entorn neixen oficis i l’admiració per l'obra ben feta. Artesà i artista són dos mots que tenen la mateixa arrel. Cada ciutat i cada cort rivalitza en ser el centre cultural més important, i, els que tenen diners, criden al seu costat i protegeixen els poetes, pintors, escultors, arquitectes i també els músics. Els músics viatgen d'un país a l'altre i desperten gran expectació. Ara, per tant la composició ja no és anònima com a l'Edat Mitjana.
A l’època Medieval tot girava entorn a Déu, en canvi al renaixement és l'home el que ocupa el centre de l'univers: L'humanisme.
És l'època dels viatges i l’interès per descobrir nous mons. Colom, Magallanes i altres famosos exploradors van fer grans viatges.
Aquest afany descobridor es troba també en els camps de la ciència i l'astronomia (telescopi) i Copèrnic elabora les seves teories sobre el moviment de la terra.
-La invenció de la impremta contribueix a la difusió de la cultura.
-Al 1455 hi ha el primer llibre imprès (una edició de la Bíblia).
També és important de tenir en compte que en aquesta època es produeix la Reforma protestant com a reacció a la manca d'espiritualitat de l'Església catòlica. Aquest fet donarà lloc a les guerres de religió entre catòlics i protestants, així com a reacció positiva de la mateixa Església catòlica que s'anomena Contrareforma. Aquests corrents religiosos influeixen molt en la música.
La música renaixentista és la música europea escrita durant el Renaixement, des de l'any 1400 fins al 1600 aproximadament. Definir l'inici de l'era amb precisió és difícil, donada la manca de grans canvis existent en el pensament musical del segle XV. A més, el procés pel qual la música va adquirir les seves característiques renaixentistes va ser gradual i els musicòlegs han situat els seus inicis, com a més prest cap al 1300, i com a més tard, al voltant del 1470. Si en l'època medieval predomina la música religiosa, en l'època del Renaixement es produeix un progressiu equilibri entre la música profana i la música religiosa. La invenció de la impremta en el Renaixement fou decisiva per a la història de la música, ja que va permetre imprimir partitures i augmentar considerablement la difusió de la música, molt especialment de la música profana. A més a més, ens ha fet conèixer molt millor la música perquè s'han conservat molts exemplars d'aquells llibres. En el Renaixement va aparèixer la burgesia, un nou grup social format per comerciants, artesans, botiguers, banquers,... que vivien a les ciutats i que tenien un nivell cultural que els permetia llegir, escriure i conèixer la notació musical. La burgesia feia música a les cases i en les reunions socials de manera que va afavorir la fabricació d'instruments, la impressió de partitures i, en general, l'ofici de músic. A poc a poc, també es va anar fent un important repertori de música profana per a ser interpretada pels mateixos afeccionats a la música.
CARACTERÍSTIQUES DE LA MÚSICA RENAIXENTISTA
La música del Renaixement sona diferent a la música de l’Edat Mitjana. Açò es deu a que es van produir una sèrie de canvis, dels quals destaquem els següents:
- Desenvolupament de la tècnica polifònica: ja en l’Ars Nova la polifonia havia arribat a una gran complexitat; ara en el Renaixement l’ús de grups de veus amb diferents timbres i tessitures es generalitzen. En aquest període podem parlar ja de les quatre veus que arribaran fins als nostres dies (soprano, contralt, tenor i baix). Dintre de l’àmbit polifònic destaquem dues tècniques de composició, una contrapuntística (en la que les veus es mouen de forma independent) i altra homofònica (en la que les veus es mouen de forma homogènia).
- Substitució del ritme irregular: degut a la complexitat que havia arribat la polifonia, els sistemes de notació tenen que desenvolupar-se en quant a la mètrica, per això s’abandona totalment el ritme lliure del gregorià per a establir una música amb mesures fixes, en la que les duracions dels sons són absolutes.
- Canvis en l’harmonia: els compositors van a començar a introduir en les seves obres veus a distàncies de terceres superposades, que en l’Edat Mitjana no eren utilitzades. Aquesta utilització de les terceres serà l’antecedent dels acords del nostre sistema tonal actual.
PERÍODES
DE LA MÚSICA RENAIXENTISTA
El
Renaixement hem dit que compren els segles XV i XVI, dins d’aquest
període podem distingir tres etapes:
PERÍODES DE LA MÚSICA RENAIXENTISTA
El Renaixement hem dit que compren els segles XV i XVI, dins d’aquest període podem distingir tres etapes:
- Primer Renaixement: compren la primera meitat del segle XV. Conegut també com el període franco-flamenc, ja que els ducs de Borgonya (que posseïen territoris en els Països Baixos, Bèlgica, part de França i Luxemburg) actuaren com a mecenes d’un grup d’artistes que es convertiran en els més importants d’aquesta època. Entre els compositors més destacats d’aquesta etapa podem nombrar a Dufay i Ockeghem. La major part de la música d’aquest autors serà religiosa (misses i motets). Durant aquest Primer Renaixement serà molt freqüent la tècnica compositiva denominada contrapunt imitatiu que es basa en projectar un tema o motiu repetidament entre les diferents veus.
- Alt Renaixement: compren la segona meitat del segle XV i primera del XVI. Els músics franco-flamencs s’estenen per Europa, cada territori acull les novetats musicals i les adapta a el seu estil compositiu. Es creen, per tant, els anomenats estils nacionals. En Itàlia el gènere que més es va cultivar va ser el madrigal; en Alemanya es va desenvolupar el lied (cançó) i en França va destacar la chanson.
- Baix Renaixement: es va desenvolupar durant la segona meitat del segle XVI. Itàlia es va convertir en el país més important musicalment parlant, les innovacions més interessants vindran dintre de la música profana; però, les dues figures més destacades en aquest període es dedicaran a la música religiosa, i són Giovanni Pierluigi Palestrina i l’espanyol Tomás Luis de Victoria. Els gèneres més importants segueixen següent el motet i la missa. En aquesta època també tenim que destacar a l’italià Claudio Monteverdi, mestre indiscutible del madrigal (del qual va escriure vuit tractats) i figura decisiva en el naixement de l’òpera, amb Orfeu de 1607.
LA
MÚSICA RELIGIOSA:
Durant
el Renaixement, l’església cristiana sofreix lluites internes que
finalitzaran amb la unitat del catolicisme. En alemanya, Marti Luter
trenca amb Roma en l’any 1519, ja que no comparteix algunes de les
formes de comportament de l’església vaticana; va a crear així el
protestantisme, que es convertirà des de llavors i fins als nostres
dies en la religió majoritària d’Alemanya. A aquest fet se li
coneix amb la Reforma Protestant, ja que Luter portarà endavant una
sèrie de canvis, alguns dels quals afectaran a la música. Hem de
saber que Luter era un gran estudiós de la teoria musical.
Entre
els canvis més importants destaquem els següents:
Utilitzar
l’alemany en les celebracions religioses, ja que per a Luter era
molt important que la gent comprengués el que es deia en la
litúrgia i que inclus pogués participar cantant. Açò no podia
ser possible si les celebracions es continuaven realitzant en
llatí, degut a que era una llengua que tan sols era utilitzada
per l’església, no per el poble.
Evitar
la polifonia complexa, desenvolupant la música homofònica, ja
que el gran desenvolupament al que havia arribat la polifonia feia
que no s’entengués el text. Luter crearà una nova forma
musical: el coral, que serà el gènere més important
de l’església protestant. Aquesta forma sol ser una composició
senzilla, escrita normalment a quatre veus, que es canta en
alemany i presenta una textura homofònica.
Escolta
l’himne marià «Es ist ein Ros entsprungen, harmonitzat a quatre
veus per Michael Praetorius l’any 1609.
LA MÚSICA RELIGIOSA:
Durant el Renaixement, l’església cristiana sofreix lluites internes que finalitzaran amb la unitat del catolicisme. En alemanya, Marti Luter trenca amb Roma en l’any 1519, ja que no comparteix algunes de les formes de comportament de l’església vaticana; va a crear així el protestantisme, que es convertirà des de llavors i fins als nostres dies en la religió majoritària d’Alemanya. A aquest fet se li coneix amb la Reforma Protestant, ja que Luter portarà endavant una sèrie de canvis, alguns dels quals afectaran a la música. Hem de saber que Luter era un gran estudiós de la teoria musical.
Entre els canvis més importants destaquem els següents:
Utilitzar l’alemany en les celebracions religioses, ja que per a Luter era molt important que la gent comprengués el que es deia en la litúrgia i que inclus pogués participar cantant. Açò no podia ser possible si les celebracions es continuaven realitzant en llatí, degut a que era una llengua que tan sols era utilitzada per l’església, no per el poble.
Evitar la polifonia complexa, desenvolupant la música homofònica, ja que el gran desenvolupament al que havia arribat la polifonia feia que no s’entengués el text. Luter crearà una nova forma musical: el coral, que serà el gènere més important de l’església protestant. Aquesta forma sol ser una composició senzilla, escrita normalment a quatre veus, que es canta en alemany i presenta una textura homofònica.
Escolta l’himne marià «Es ist ein Ros entsprungen, harmonitzat a quatre veus per Michael Praetorius l’any 1609.
Escolta
aquest motet "O Bone Jesu" de Palestrina, observant el
moviment de les quatre veus.
Escolta aquest motet "O Bone Jesu" de Palestrina, observant el moviment de les quatre veus.
En
Anglaterra, el rei Enric VIII també es separa de l’església de
Roma i crea l’església anglicana, de la qual es proclama màxim
mandatari, i així acapara tot el poder polític i religiós del seu
país. A partir d’aquest moment, l’església anglicana
desenvoluparà una nova forma musical anomenada anthem, que és un
motet a quatre veus, el qual es cantava durant les celebracions
litúrgiques.
L’església
catòlica, preocupada per aquestes lluites internes, decideix
reunir-se per a tractar d’arreglar els mals en els que està
submergida. Des de 1545 fins a 1563 es celebra “El Concili de
Trent”, en el que es tracten d’establir les directrius de la nova
església catòlica. Algunes de les novetats afectaran al terreny
musical, de les quals destaquem les següents:
Continuar
utilitzant el llatí en les seves celebracions, ja que per a ells
és un signe de unitat cristiana. Aquesta norma continuarà vigent
fins el Concili Vaticà II.
Evitar
la polifonia complexa a la que s’havia arribat, ja que no era
possible entendre els textos religiosos, i recordem que la
principal finalitat de la música religiosa era la de transmetre
el missatge cristià.
Prohibir
els cants profans en els temples, ja que son territoris sagrats en
els que sols es deu interpretar música religiosa.
Els
gèneres més importants de la música religiosa catòlica seran el
motet i la missa (forma musical complexa, resultat de la unió
de totes les peces de la litúrgia), en els que s’evitarà la
complexitat polifònica. Els compositors principals de l’església
catòlica són els italians Giovanni Pierluigi de Palestrina i
Orlando di Lasso (que també realitzaran nombrosos madrigals), i els
espanyols Tomás Luis de Victoria i Cristóbal de Morales.
Escolta
aquesta peça del Kyrie de la Missa Gabriel Archangelus de Palestrina
i anota al quadern quines diferencies trobes amb les que havem escoltat
anteriorment.
El
compositor i organista Tomás Luis de Victoria (1548-1611), nascut a
Àvila, va ser un dels més destacats del Renaixement i de la
història de la música.
Escoltarem
aquest motet a doble cor i quatre veus interpretada per La Capella
Reial de Catalunya.
Respon
aquestes preguntes al teu quadern sobre l’Ave Maria que acabem
d’escoltar.
És
un cant a cappella? Per què?
En
aquest motet, cada veu segueix una melodia sense grans salts.
Assenyala si es produeix algun melisma, és a dir, diverses notes
per a una sola síl·laba, sobre les paraules mulieribus,
lesus Christus
i Amen.
A
diferència del ritme lliure del cant gregorià, el motet presenta
un ritme regular. Observa que en la secció del Sancta Maria, els
accents del text coincideixen amb els rítmics. És un ritme binari
o ternari?
MÚSICA
VOCAL PROFANA:
A
diferència de la música vocal religiosa, que té un estil
internacional ja que en tots els territoris s’escriu baix les
mateixes pautes, la música vocal profana va a tenir un estil propi
en cada país; és el que es denomina com els “Estils Nacionals”.
Algunes
de les característiques, que al començament del tema citàvem com
generals, es van mantenir, però cada país desenvoluparà diferents
tipus de cançons escrites en les llengües vernàcules (pròpies de
cada territori) i no en llatí com succeïa en la música religiosa.
A continuació s’esposen els gèneres més importants d’alguns
països:
Itàlia:
el gènere més important és el MADRIGAL. Es tracta d’una forma
de polifonia complexa escrita per a quatre o cinc veus. Normalment
és música a capella, tot i que se li pot afegir
alguns instruments. És música de caràcter descriptiu escrita en
italià. Sol constar de cinc frases en les que s’intercala
un ritornello (breu tornada). Entre els
compositors més importants destaquen: Luca Marenzio, Orlando Di
Lasso i Claudio Monteverdi.
França:
la forma més important d’aquest país és la CHANSON. És una
forma polifònica normalment amb acompanyament instrumental. També
és descriptiu. El compositor més destacat és Clement Janequin.
Espanya:
el gènere que destaca és el VILLANCICO, que és un gènere que
en el seu origen no té res a veure amb el Nadal. És una forma a
quatre veus de textura homofònica amb estructura de Tornada –
Copla – Tornada. El compositor més representatiu d’aquest
tipus de música és Juan del Encina i es conserven moltes
d’aquestes peces en un llibre que porta per títol “El
cancionero de Palacio”. Junt amb el VILLANCICO en Espanya també
hi haurà altres gèneres importants com el Romanç o l’Ensalada.
Respon
aquestes preguntes al teu quadern sobre el
Villancet que acabem d’escoltar de Juan del Encina.
Com
és el cor? Selecciona
Cor
mixt (veus masculines i femenines)
veus
iguals (només masculines o només femenines)
Quines
combinacions de veus apareixen al cor?
Quin
tipus de polifonia utilitza el compositor per musicar el text? Selecciona
Fa
servir la polifonia de tipus homofònic, formant acords amb un ritme
regular.
Es
tracta d’una polifonia de tipus contrapunt imitatiu.
LA
MÚSICA INSTRUMENTAL:
Una
de las característiques més importants del Renaixement va ser el
ressorgiment de la música instrumental que fins ara havia estat
marginada. Ara poc a poc anirà guanyant prestigi i rellevància
degut en gran mida a la laïcització de la música promoguda per el
pensament humanista. Per primera vegada en la història es va a
compondre música instrumental pura, sense cap altra finalitat que el
plaer de l’oït. Aquest tipus de música evolucionarà en camp
profà ja que l'Església continua amb la seva prohibició de la
utilització de instruments en els actes religiosos.
Altre
aspecte important es que amb la invenció de la impremta es van a
difondre molts llibres amb partitures i teoria musical, per el que
molta gent va a poder aproximar-se al mon de la música i aprendre a
tocar un instrument.
Podem
parlar de quatre apartats en els que classificar la música del
Renaixement:
Peces
adaptades d’obres vocals: són obres que primitivament estaven
escrites per a vàries veus i que seran adaptades per a poder
interpretar-les amb instruments polifònics com l’orgue i altres
instruments de teclat. Destaquen en aquest grup formes com
el ricercare o la canzona.
Peces
basades en la improvisació: aquestes peces podien ser de dos
tipus: o bé s’improvisava a partir d’una melodia o
s’improvisava sobre la marxa. A aquest tipus de música
corresponen gèneres com la fantasia o la tocata.
Peces
basades en la variació: es tracta de que l’intèrpret parteix
d’un tema senzill que va repetint successivament incorporant
variacions de tot tipus. Dins d’aquest grup destaquen
les diferencias; aquest va ser el nom que va rebre en
Espanya el tema amb variacions en el qual va destacar el
compositor espanyol Antonio de Cabezón.
Peces
creades per a la dansa: per a aquest tipus de música anem a crear
un apartat especial titulat la dansa renaixentista.
ELS
INSTRUMENTS DEL RENAIXEMENT:
Alguns
instruments de l’època medieval seguiren utilitzant-se durant el
Renaixement, perfeccionant-se i adaptant-se a les noves exigències
dels compositors. Com hem vist en el punt anterior, durant el
Renaixement es compon molta música instrumental, açò farà que
molts instruments agafen una gran importància.
A
continuació citarem alguns dels més importants:
AERÒFONS
Flauta
de bec o flauta dolça: avui en dia s’utilitza amb una finalitat
educativa; fou un dels instruments més populars de l’època.
També existien les flautes travesseres de fusta.
Cromorno:
és un instrument de fusta, de llengüeta doble (com la dolçaina)
que acaba en forma de U.
Trompetes
rectes i enrotllades: eren fabricades en metall i s’utilitzaven
amb fins militars i en desfilades.
Xirimia:
instrument format per un tub de fusta i llengüeta doble (paregut
als oboès però de major tamany).
Sacabutx:
és l’avantpassat del trombó de vares actual. Està fabricat de
metall.
CORDÒFONS
La
viola da gamba: és un instrument d’arc que pareix una mescla de
guitarra i violoncel. En Espanya el rep el nom de vihuela d’arc.
La
guitarra: es va establir en Espanya procedent dels països
àrabs i prompte es va estendre per tota Europa. Les primitives
tenien quatre cordes.
La
vihuela: és un instrument típic espanyol paregut a la
guitarra. Va tenir gran prestigi en el nostre país de
la mà de compositors com Luis de Narváez o Luis de Milan, els
quals s’especialitzaren en aquest instrument.
El
llaüt: és un instrument que arriba de l’Edat Mitjana, però en
el Renaixement es converteix en un dels més importants.
El
clavicèmbal: és un instrument de teclat amb cordes puntejades.
Es va començar a fabricar en Itàlia en el segle XVI.
Per
a alguns d’aquests instruments de corda (la guitarra, la vihuela o
el llaüt entre altres) es va crear un sistema de notació nou que es
va anomenar la tablatura.
La
tablatura és un sistema de notació, aproximadament del segle XV, es
propi dels instruments de corda polsada tals com la vihuela o el
llaüt.
EL
RITME
Saps
bé quina és la diferència entre un compàs ternari i un de
quaternari? Quan escoltes una cançó, podries distingir en quin
compàs està escrita?Sovint, els valors rítmics que utilitza una
cançó ja ens donen una pista del compàs en què està pensada o
escrita.
EL
RITME: Es la manera d’ordenar els sons en el temps segons la seua
durada i els accents. Està relacionat amb el ritme; La
pulsació, el compàs, el moviment i les figures musicals.
PUSACIÓ o
Pols: Es un Batec regular i constant, sobre el que construïm el
ritme.
EL
COMPÀS: Es la manera que tenim d’ordenar el ritme per mig d’una
accentuació regular. 2/4 3/4 4/4
En Anglaterra, el rei Enric VIII també es separa de l’església de Roma i crea l’església anglicana, de la qual es proclama màxim mandatari, i així acapara tot el poder polític i religiós del seu país. A partir d’aquest moment, l’església anglicana desenvoluparà una nova forma musical anomenada anthem, que és un motet a quatre veus, el qual es cantava durant les celebracions litúrgiques.
L’església catòlica, preocupada per aquestes lluites internes, decideix reunir-se per a tractar d’arreglar els mals en els que està submergida. Des de 1545 fins a 1563 es celebra “El Concili de Trent”, en el que es tracten d’establir les directrius de la nova església catòlica. Algunes de les novetats afectaran al terreny musical, de les quals destaquem les següents:
Continuar utilitzant el llatí en les seves celebracions, ja que per a ells és un signe de unitat cristiana. Aquesta norma continuarà vigent fins el Concili Vaticà II.
Evitar la polifonia complexa a la que s’havia arribat, ja que no era possible entendre els textos religiosos, i recordem que la principal finalitat de la música religiosa era la de transmetre el missatge cristià.
Prohibir els cants profans en els temples, ja que son territoris sagrats en els que sols es deu interpretar música religiosa.
Els gèneres més importants de la música religiosa catòlica seran el motet i la missa (forma musical complexa, resultat de la unió de totes les peces de la litúrgia), en els que s’evitarà la complexitat polifònica. Els compositors principals de l’església catòlica són els italians Giovanni Pierluigi de Palestrina i Orlando di Lasso (que també realitzaran nombrosos madrigals), i els espanyols Tomás Luis de Victoria i Cristóbal de Morales.
Escolta aquesta peça del Kyrie de la Missa Gabriel Archangelus de Palestrina i anota al quadern quines diferencies trobes amb les que havem escoltat anteriorment.
El compositor i organista Tomás Luis de Victoria (1548-1611), nascut a Àvila, va ser un dels més destacats del Renaixement i de la història de la música.
Escoltarem aquest motet a doble cor i quatre veus interpretada per La Capella Reial de Catalunya.
Respon aquestes preguntes al teu quadern sobre l’Ave Maria que acabem d’escoltar.
És un cant a cappella? Per què?
En aquest motet, cada veu segueix una melodia sense grans salts. Assenyala si es produeix algun melisma, és a dir, diverses notes per a una sola síl·laba, sobre les paraules mulieribus, lesus Christus i Amen.
A diferència del ritme lliure del cant gregorià, el motet presenta un ritme regular. Observa que en la secció del Sancta Maria, els accents del text coincideixen amb els rítmics. És un ritme binari o ternari?
MÚSICA VOCAL PROFANA:
A diferència de la música vocal religiosa, que té un estil internacional ja que en tots els territoris s’escriu baix les mateixes pautes, la música vocal profana va a tenir un estil propi en cada país; és el que es denomina com els “Estils Nacionals”.
Algunes de les característiques, que al començament del tema citàvem com generals, es van mantenir, però cada país desenvoluparà diferents tipus de cançons escrites en les llengües vernàcules (pròpies de cada territori) i no en llatí com succeïa en la música religiosa. A continuació s’esposen els gèneres més importants d’alguns països:
Itàlia: el gènere més important és el MADRIGAL. Es tracta d’una forma de polifonia complexa escrita per a quatre o cinc veus. Normalment és música a capella, tot i que se li pot afegir alguns instruments. És música de caràcter descriptiu escrita en italià. Sol constar de cinc frases en les que s’intercala un ritornello (breu tornada). Entre els compositors més importants destaquen: Luca Marenzio, Orlando Di Lasso i Claudio Monteverdi.
França: la forma més important d’aquest país és la CHANSON. És una forma polifònica normalment amb acompanyament instrumental. També és descriptiu. El compositor més destacat és Clement Janequin.
Espanya: el gènere que destaca és el VILLANCICO, que és un gènere que en el seu origen no té res a veure amb el Nadal. És una forma a quatre veus de textura homofònica amb estructura de Tornada – Copla – Tornada. El compositor més representatiu d’aquest tipus de música és Juan del Encina i es conserven moltes d’aquestes peces en un llibre que porta per títol “El cancionero de Palacio”. Junt amb el VILLANCICO en Espanya també hi haurà altres gèneres importants com el Romanç o l’Ensalada.
Respon aquestes preguntes al teu quadern sobre el Villancet que acabem d’escoltar de Juan del Encina.
Com és el cor? Selecciona
Cor mixt (veus masculines i femenines)
veus iguals (només masculines o només femenines)
Quines combinacions de veus apareixen al cor?
Quin tipus de polifonia utilitza el compositor per musicar el text? Selecciona
Fa servir la polifonia de tipus homofònic, formant acords amb un ritme regular.
Es tracta d’una polifonia de tipus contrapunt imitatiu.
LA MÚSICA INSTRUMENTAL:
Una de las característiques més importants del Renaixement va ser el ressorgiment de la música instrumental que fins ara havia estat marginada. Ara poc a poc anirà guanyant prestigi i rellevància degut en gran mida a la laïcització de la música promoguda per el pensament humanista. Per primera vegada en la història es va a compondre música instrumental pura, sense cap altra finalitat que el plaer de l’oït. Aquest tipus de música evolucionarà en camp profà ja que l'Església continua amb la seva prohibició de la utilització de instruments en els actes religiosos.
Altre aspecte important es que amb la invenció de la impremta es van a difondre molts llibres amb partitures i teoria musical, per el que molta gent va a poder aproximar-se al mon de la música i aprendre a tocar un instrument.
Podem parlar de quatre apartats en els que classificar la música del Renaixement:
Peces adaptades d’obres vocals: són obres que primitivament estaven escrites per a vàries veus i que seran adaptades per a poder interpretar-les amb instruments polifònics com l’orgue i altres instruments de teclat. Destaquen en aquest grup formes com el ricercare o la canzona.
Peces basades en la improvisació: aquestes peces podien ser de dos tipus: o bé s’improvisava a partir d’una melodia o s’improvisava sobre la marxa. A aquest tipus de música corresponen gèneres com la fantasia o la tocata.
Peces basades en la variació: es tracta de que l’intèrpret parteix d’un tema senzill que va repetint successivament incorporant variacions de tot tipus. Dins d’aquest grup destaquen les diferencias; aquest va ser el nom que va rebre en Espanya el tema amb variacions en el qual va destacar el compositor espanyol Antonio de Cabezón.
Peces creades per a la dansa: per a aquest tipus de música anem a crear un apartat especial titulat la dansa renaixentista.
ELS INSTRUMENTS DEL RENAIXEMENT:
Alguns instruments de l’època medieval seguiren utilitzant-se durant el Renaixement, perfeccionant-se i adaptant-se a les noves exigències dels compositors. Com hem vist en el punt anterior, durant el Renaixement es compon molta música instrumental, açò farà que molts instruments agafen una gran importància.
A continuació citarem alguns dels més importants:
AERÒFONS
Flauta de bec o flauta dolça: avui en dia s’utilitza amb una finalitat educativa; fou un dels instruments més populars de l’època. També existien les flautes travesseres de fusta.
Cromorno: és un instrument de fusta, de llengüeta doble (com la dolçaina) que acaba en forma de U.
Trompetes rectes i enrotllades: eren fabricades en metall i s’utilitzaven amb fins militars i en desfilades.
Xirimia: instrument format per un tub de fusta i llengüeta doble (paregut als oboès però de major tamany).
Sacabutx: és l’avantpassat del trombó de vares actual. Està fabricat de metall.
CORDÒFONS
La viola da gamba: és un instrument d’arc que pareix una mescla de guitarra i violoncel. En Espanya el rep el nom de vihuela d’arc.
La guitarra: es va establir en Espanya procedent dels països àrabs i prompte es va estendre per tota Europa. Les primitives tenien quatre cordes.
La vihuela: és un instrument típic espanyol paregut a la guitarra. Va tenir gran prestigi en el nostre país de la mà de compositors com Luis de Narváez o Luis de Milan, els quals s’especialitzaren en aquest instrument.
El llaüt: és un instrument que arriba de l’Edat Mitjana, però en el Renaixement es converteix en un dels més importants.
El clavicèmbal: és un instrument de teclat amb cordes puntejades. Es va començar a fabricar en Itàlia en el segle XVI.
Per a alguns d’aquests instruments de corda (la guitarra, la vihuela o el llaüt entre altres) es va crear un sistema de notació nou que es va anomenar la tablatura.
La tablatura és un sistema de notació, aproximadament del segle XV, es propi dels instruments de corda polsada tals com la vihuela o el llaüt.
EL RITME
Saps bé quina és la diferència entre un compàs ternari i un de quaternari? Quan escoltes una cançó, podries distingir en quin compàs està escrita?Sovint, els valors rítmics que utilitza una cançó ja ens donen una pista del compàs en què està pensada o escrita.
EL RITME: Es la manera d’ordenar els sons en el temps segons la seua durada i els accents. Està relacionat amb el ritme; La pulsació, el compàs, el moviment i les figures musicals.
PUSACIÓ o Pols: Es un Batec regular i constant, sobre el que construïm el ritme.
EL COMPÀS: Es la manera que tenim d’ordenar el ritme per mig d’una accentuació regular. 2/4 3/4 4/4
Per finalitzar treballarem percussió corporal seguint el ritme d’aquesta cançó.
No hay comentarios:
Publicar un comentario