Material Música MMG: Unitat 1: La música a l'Edat Mitjana

Que és el cant gregorià?

Després de la caiguda de l’Imperi Romà (segle V), la litúrgia cristiana es va anar separant en diferents ritus segons cada país.

Per tal de tornar a donar un sentit d’unitat al cristianisme, el papa Gregori I (540-604) va treballar durant el seu pontificat (590-604), per tal de recopilar els cants dels primers cristians, deixant de banda les innovacions que cada lloc havia anat afegint.

Aquests cants, que es van anar recopilant al llarg de dos segles, van ser els propis i únics de l’Església cristiana durant gran part de l’Edat Mitjana, i encara avui s’utilitzen en algunes esglésies i monestirs.

En honor del papa Gregori I els anomenem cants gregorians.

Característiques del cant gregorià

És un cant religiós.
És anònim.
És monòdic, és a dir es canta a l’uníson.

També s’anomena cant pla pel dibuix de la seva única línia melòdica, gairebé sense salts i amb un àmbit que no arriba a l’octava.
Utilitza els modes

El ritme de la música ve donat pel propi ritme de les síl·labes.
Es canta sempre en llatí, l’idioma de l’església catòlica.
Cantat per homes.
Sense acompanyament instrumental, a capella.

Els modes gregorians

Els modes gregorians medievals són un sistema especial d’escales (derivats dels modes grecs).

Cada mode es caracteritza per la seva nota final, amb la qual comença i acaba, i per la nota tenor, la segona més important.

El mode més característic i utilitzat va ser el mode de re, també anomenat primer mode o mode dòric:

Pare nostre (de llatí, Pater noster) és el nom d'una oració que va ensenyar Jesús de Natzaret en l'episodi del Sermó de la muntanya com a exemple d'oració per adreçar-se a Déu. Aquesta oració forma part de la misa.

Activitats

1- Indica si les afirmacions següents sobre el cant gregorià Pater Noster són vertaderes o falses.

a) Hi intervenen veus sense acompanyament d’instruments, és a dir, és un cant a cappella.

b) Es tracta d’un cant d’una sola melodia cantada a l’uníson: és monòdic.

c)Té un ritme regular amb pulsacions molt intenses.

d) Es tracta d’una música solemne que està al servei del text.

e) S’hi detecten contrastos bruscos, de molt fort a molt suau.

f) El text està en llatí i és de contingut religiós.

g) La melodia no fa grans salts d’intervals.

h) Fa servir una nota musical per a cada síl·laba: és síl·làbic.

i) Utilitza un extens grup de notes sobre una sola síl·laba del text: és melismàtic.

Polifonia: el descobriment del cant a diverses veus.

Al segle IX es va crear un nou recurs per al cant anomenat organum, que consisteix en afegir al cant gregorià una segona veu, que consisteix en la mateixa melodia però apujada o abaixada una quarta o una cinquena. Aquesta segona veu serveix per aportar més solemnitat a aquests cants eclesiàstics.
Cap al segle XIII neix la polifonia, que és un cant a diverses veus practicat primerament a la catedral de Nôtre-Dame, a París.

En el moment que s’afegeixen altres veus, neix el cant a diverses veus, és a dir, la polifonia. Al segle XII es practica a la catedral de Notre-Dam de París, on van treballar els compositors Léonin i Pérotin, i un gran nombre d’artistes dels quals no es coneix el nom.

Activitats

2- Observa la notació gregoriana del manuscrit i digues si les afirmacions següents són vertaderes o falses.

a) Hi ha signes de mesura.

b) La notació és quadrada.

c) Fa servir el pentagrama.

e) Hi ha indicacions de compàs i de mètrica.

3- Hi trobareu tot un seguit d’activitats preparades per MªJesús Camino sobre la música a l’Edat Mitjana. Hi ha partitures, activitats sobre les partitures, enllaços a audicions musicals, preguntes sobre la música a l’Edat Mitjana… El títol del treball és “Recorriendo la Història a través de la Interpretación musical”.

LA MONODIA RELIGIOSA: EL CANT GREGORIÀ

Música Profana

Paral·lelament a la música religiosa, s’estava desenvolupant la música profana o trobadoresca. No coneixem gaires mostres de cançons profanes de l'edat mitjana anteriors al s.XI.

La música trobadoresca, fou creada pels trobadors per acompanyar les seves poesies, des de finals del s. XI fins a finals del s.XIII. Aquestes poesies eren generalment dels gènere amorós per lloar i idealitzar la dama, però també tractaven altres temes com la natura, la política, la moral o les gestes heroiques. Els trobadors eren poetes-músics normalment de famílies nobles que escrivien versos d'amor i cançons de temes diversos i els posaven música. Els centres més importants eren Itàlia, Alemania i Provença. Els primers trobadors eren d'Occitània (sud de França). Els trobadors catalans segueixen els provençals fins al punt que, en aquells temps, el provençal era la llengua galant a Catalunya i en provençal s'escrivien els poemes.

El primer poeta-compositor que va escriure en llengua vulgar, és adir que no ho va fer en llatí, va ser Guillem IX d'Aquitània de qui es conserven onze cançons en llengua d'oc.

Coneixem el nom d'uns tres-cents cinquanta trobadors. vint-i-quatre dels quals són catalans. Cal destacar Guillem de Berguedà (s.XII), Guillem de Cabestany (s.XII-XIII) i Cerverí de Girona (s.XIII), conegut també amb el nom de Guillem de Cervera.

Escolta una canço trobadoresca de Berenguer de Palou: Tant m'abelis

Gràcies als joglars, pobres cantaires ambulants, aquestes poesies dels trobadors arribaven al públic, el qual era en gran part privat de la lectura, no solament per motiu de l’analfabetisme, sinó per la raresa i el gran preu del llibre manuscrit.

De vegades els joglars s'acompanyaven amb el llaüt o l'arpa, instruments de corda que estaven prohibits a les esglésies.

El joglar de gestes, a càrrec del qual anava la recitació d’obres molt extenses, havia de tenir bona memòria i molt d’enginy per suplir-la amb la improvisació i no calia que fos un músic expert, perquè la melodia de les poesies era monòtona i simple.

El joglar de lírica, a càrrec del qual anava la difusió de peces breus de trobadors o de poetes cultes, havia de ser rigorosament fidel a una lletra, a vegades filigranada i subtil i a una tonada molt elaborada.

A vegades, hi havia clergues que després d'abandonar la vida religiosa es dedicaven a fer de joglars. Se'ls anomenava goliards. Aprofitant la seva superioritat cultural, cantaven i recitaven en llatí i en llengua vulgar i tenien un repertori molt variat que anava del més pur refinament a la poesia més grollera. Ens han arribat alguns cançoners manuscrits dels goliards; els més famós el dels Carmina Burana que conté cançons religioses, polítiques, morals, eròtiques i satíriques pertanyents , la majoria al segle XII.

També podem donar una pinzellada als ministrils que des dels inicis va ser sinònim de joglar, era un músic dedicat quasi per complet a la interpretació, ja que el compositor de les peces era el trobador. Podem dir, per tant, que els ministrils provenen de l’evolució dels joglars, la desaparició del nom de joglar pel de ministril ja s’havia iniciat a França a finals del s. XII. La figura del joglar havia caigut en desgràcia i el seu nom ja no s’utilitzava. La decadència dels joglars, pròpia de la desaparició trobadoresca dóna pas a Catalunya a l’entrada dels ministrils o també anomenats ministrers els quals a la segona meitat del segle XVI substitueixen per complet als joglars.

Activitats

4- Hi trobareu tot un seguit d’activitats preparades per MªJesús Camino sobre la música a l’Edat Mitjana. Hi ha partitures, activitats sobre les partitures, enllaços a audicions musicals, preguntes sobre la música a l’Edat Mitjana… El títol del treball és “Recorriendo la Història a través de la Interpretación musical”.

LA MONODIA PROFANA: MÚSICA TROBADORESCA

La textura

La textura és la qualitat sonora global que percebem en escoltar les diferents línies melòdiques d'una peça, anomenades també veus encara que estiguin tocades per instruments.

Les textures musicals més comunes són:

Monofònica

Una sola línea melòdica, ja siga interpretada per una o per diferents veus o instruments a la vegada.