El Barroc (s. XVII i mig del s. XVIII). Característiques musicals

El Barroc busca la intensitat emocional i el dramatisme, i ho aconsegueix mitjançant l’ornamentació i el contrast de textures, intensitats, timbres, dinàmiques i tempos. En contraposició a l’ordre i equilibri de la música renaixentista, les obres vocals del Barroc tenen un tempo marcat i una harmonia amb més dissonàncies.

En el Barroc també es consolida el concepte de jerarquia de les veus i se centra l’atenció musical i l’expressió en la veu superior o aguda, que interpreta la melodia principal i cobra protagonisme, mentre que les veus més greus condueixen l’harmonia. Aquest esquema jeràrquic s’anomena melodia acompanyada.

Els grans genis del Barroc.

Alemanya: Les dues grans figures alemanyes van ser Johann Sebastián Bach i Georg Friedich Händel. Aquests dos músics, encara que de la mateixa edat i del mateix país, van seguir camins totalment diferents.

VÍDEO Johan Sebastian Bach "Grandes Compositores"

Músic alemany que va néixer en Eisenach en 1685 i va morir a Leipzig en 1750.
Va ser fill d'un músic municipal. Als deu anys va quedar orfe i va ser cuidat pel seu germà major. Sabia tocar diversos instruments, i des de molt jove es va guanyar la vida com a organista. Es va casar dues vegades (la segona vegada amb Ana Magdalena, una dona de gran cultura musical), i va tenir vint fills, diversos dels quals també van ser músics, com Wilhelm Friedemann, Carl Philipp Emanuel, Johann Christoph Friedrich i Johann Christian.
Les seves dues especialitats instrumentals principals van ser l'orgue i el violí. Però destaca també en altres instruments:
Amb les seves partites i sonates (formes musicals) per a violí i violoncel crea la primera música per a ser executada en solitari per instruments que no siguin de teclat.

Clau: Les obres que va escriure per a aquest instrument solen tocar-se avui dia en el piano. La més important va ser “El clau ben temperat” on va escriure preludis i fugides per a demostrar que la música pot interpretar-se en qualsevol tonalitat.

Sempre tenia alumnes a la seva casa, on tots tocaven i estudiaven música. Era un home familiar i religiós.
No va ser molt benvolgut en la seva època, van haver de transcórrer dècades per a col·locar la música de Bach en el lloc que li correspon.

Va néixer a Alemanya en 1689, encara que va emigrar a Anglaterra (a diferència de J. S. Bach, que mai va sortir del seu Alemanya natal), on va triomfar amb les seves òperes a l'estil italià. Quan el públic es va cansar d'aquestes, Händel es va dedicar a compondre oratoris: obres de contingut religiós i de caràcter narratiu (conten relats i històries) i dramàtic (que és capaç d'emocionar), però que a diferència de l'òpera no solen representar-se.
Encara que es va quedar cec, va continuar desenvolupant una infatigable activitat musical.
Una de les seves obres més famoses és El Messies. És un oratori, està cantat a l'uníson i té tres parts que resumeixen la vida de Jesucrist.
Fill d'un barber-cirurgià del príncep de Saxònia, abans d'instal·lar-se a Anglaterra i deixar el seu Alemanya natal, va viatjar per diferents ciutats d'Itàlia, on va conèixer a importants músics de l'època, com Corelli i Scarlatti, i va obtenir grans èxits com a virtuós de l'òrgan i del clavecín.
A més d'òperes i oratoris va escriure nombroses obres de música de cambra (música per a agrupacions instrumentals petites com: motets, concerts,...
A la seva mort a Londres, en 1759, va ser enterrat com a ciutadà britànic en l'abadia de Westminster.

Aquest músic neix a Venècia en 1678 i mor a Viena en 1741. Se li sobrenomena com il prete rosso, “el capellà pèl-roig”, pel color del seu pèl. Va compondre unes 770 obres, entre les quals hi ha 477 concerts i 46 òperes.
La seva obra més popular és la sèrie de concerts per a violí i orquestra Les Quatre Estacions.

Era fill del violinista Giovanni Battista Vivaldi. Antonio rebria probablement les primeres lliçons de música del seu pare.

En 1703 Antonio Vivaldi es fa sacerdot, però només un any més tard es va veure obligat a renunciar a celebrar missa a conseqüència d'una malaltia. Va ingressar com a professor de violí en el Pio Hospedale Della Pietà, una institució destinada a educar a nenes òrfenes. Moltes de les seves composicions van ser interpretades per aquestes alumnes de l'orfenat femení de Venècia.

El violí en el segle XVII.

La petita ciutat italiana de Cremona ha passat a la història per haver donat els millors constructors de violins del món (els constructors d'instruments de corda fregada i/o premuda es diuen “Luthier”, o lutier en espanyol.). El primer a fundar un taller va ser Andrea Amati (1520-1580), fent un violí de quatre cordes que es tocava amb arc. En aquest taller va treballar com a aprenent, un segle i mig més tard, el més famós dels luthieres: Antonio Stradivarius (1644-1737).
Antonio Stradivarius triava fusta d'auró, avet i banús, tallant, ahuecant i donant forma a les gairebé setanta peces de què consta un violí. Al final les ajustava, les pegava i els aplicava un vernís marró vermellós. El resultat van ser uns violins la sonoritat dels quals encara no ha estat superada. Es creu que el secret del so d'aquests violins resideix en la composició del vernís.

Los herederos de Stradivarius. Documental

Neix l'òpera.

L'òpera sorgeix a principis del segle XVII, del barroc, i consisteix en una representació escènica cantada, en la qual s'uneixen al cant la música instrumental, un argument, el gest dramàtic i la dansa.

*Els recursos de l'òpera són:

- El recitatiu: Espècie de declamació entonada amb acompanyament de baix continu o d'orquestra.

- L'ària: Parts cantades a sol, on els cantants mostren les seves habilitats vocals.

Sembla que la primera òpera va ser Dafne de Jacobo Peri, estrenada en 1597, però d'ella només queden fragments. En 1600 es van estrenar dues òperes amb el mateix títol Eurídice, una de Peri i una altra de Caccini, i ambdues ens han arribat completes. Però el desenvolupament d'aquest nou gènere es va deure a Claudio Monteverdi i les seves òperes més importants: Orfeu, El retorn d'Ulisses a la pàtria, i La coronació de Popea. Després d'aquests inicis l'òpera s'estendrà per Itàlia i més tard per Europa, creant diferents estils.

Espanya i el naixement de la Zarzuela, segle XVII.

En els boscos del Pardo, on anava a caçar i a passar dies de camp el rei Felip IV, existia un pavelló entre esbarzerars, denominat per això “La Zarzuela” on el rei i la seva cort celebraven els dies d'excursió.
El 17 de gener de 1657 es va estrenar en aquest pavelló de caça una obra de teatre, amb lletra i argument de Pedro Calderón de la Barca que estava acompanyada de música, per a entreteniment dels assistents. Només ens ha arribat el nom d'un dels músics que va participar en l'obra: Juan Hidalgo. Aquesta obra es deia “El golf de les sirenes” i l'argument girava entorn de la figura d'Ulisses i la seva aventura amb les sirenes. A aquest tipus de música teatral se'n va dir “Sarsuela”, és un gènere semblant a l'òpera però genuïnament espanyol.

Els castrati.

(Castrar significa extirpar o inutilitzar els òrgans genitals) Durant diversos segles es va recórrer a la castració masculina perquè el cantant pogués conservar una veu clara i aguda en la seva edat adulta. El segle XVIII va ser l'era del cantant castrato. Aquesta pràctica va tenir els seus orígens en l'Edat mitjana, pel fet que a les dones els estava prohibit cantar a les esglésies. En el segle XVI el papa Pau IV va prohibir les veus femenines en Sant Pere, i com les dones no podien cantar no se'ls va ocórrer una altra cosa que castrar a nens perquè no mudessin la veu i en créixer mantinguessin la veu aguda. Com la caixa toràcica d'un home adult era una esplèndida caixa de ressonància, la veu aguda dels castrati era molt especial, i eren molt benvolguts. Molts guanyaven sumes fabuloses de diners, potser el que pretenien era aconseguir la fama. El més famós va ser Farinelli (anomenat en realitat Carlo Broschi) . Una curiositat és que va passar deu anys contractat pel rei Felip V (1683-1746): li cantava a les nits, sempre les mateixes quatre cançons, per a curar-li la seva melancolia; avui diríem que va exercir de “musicoterapeuta”. En morir felipe V li va succeir el seu fill Ferran VI, casat amb Bàrbara de Bragança, que era infanta de Portugal. Bàrbara era una persona culta, parlava diversos idiomes i era una apassionada de la música. Havia estat alumna de Domenico Scarlatti, que es va venir amb ella primer a Sevilla i després a Madrid. En convertir-se en reina serà la gran mecenes i protectora de Farinelli.
Altres castrati famosos van ser F. Senesino o G . Caffarelli.

MÚSICA INSTRUMENTAL

INSTRUMENTS DE L'ORQUESTRA BARROCA

CORDA

- FROTADA: VIOLÍ (I i II), VIOLA, VIOLONCEL I CONTRABAIX.

- PUNTEJADA: CLAVE

VENT

- FUSTA: FLAUTA TRAVESSERA, OBOE I FAGOT

- METALL: TROMPETA NATURAL (sense pistons)

PERCUSSIÓ DETERMINADA: TIMBALS

*A la Música Religiosa, un instrument molt important va ser l'ORGUE. En el barroc va tindre el seu apogeu i època daurada, tant en intèrprets com en compositors i orgueners.

Batalla Imperial, J.B. Cabanilles

FORMES INSTRUMENTALS BARROQUES

- CONCERT SOLISTA: solista acompanyat d'orquestra.

Vivaldi. Primavera "Las cuatro estaciones"

- CONCERTO GROSSO grup de solistes acompanyat d'orquestra.

Corelli. Concerto grosso en do m nº3

- SONATA és una composició musical per a un instrument solista o conjunt instrumental de cambra (xicotet grup), normalment en diversos moviments (sense acompanyament d'orquestra).

Corelli - Sonata da chiesa op. 3 n. 2 in Re maggiore (score)

- FUGA per a teclat, contrapuntística i en un sol moviment.

Bach "Tocata i Fuga en rem"

MÚSICA VOCAL BARROCA

RELIGIOSA

- ANTHEM (HIMNE) és una composició musical de celebració , generalment utilitzada com a símbol per a un grup diferenciat, en particular els himnes nacionals dels països . En els contextos religiosos es una forma específica de música esgléica anglicana .

Handel "Zadok the priest" (Champions)

- ORATORI és una composició en què intervenen solistes vocals, cor i orquestra. Sempre es basen en textos de caràcter religiós, i per tant és un dels gèneres de la música religiosa. Fou cultivat especialment durant l'època barroca, que és quan es va originar. Normalment, s'interpreten en versió de concert, sense escenificació ni vestuari.

Aleluya · El Messies Haendel

- CANTATA és una composició lírica en diverses parts, sense acció dramàtica, escrita per a una o més veus, amb acompanyament de baix continu, alternant amb recitatius i cors. No s'escenifica i és més curta i menys elaborada que l'oratori i l'òpera. Es distingeix per la seva destinació (peça de concert o d'església, mai de teatre) i pel seu caràcter líric. Un gran compositor de cantates, sobretot religioses, va ser J.S.Bach. Les gairebé 200 cantates que se'n conserven constitueixen un dels monuments més imponents i sublims de la música occidental.

Johann Sebastian Bach: Cantata BWV 147 (*) Flauta

- PASSIÓ una passió en música és una composició vocal que utilitza com a text el fragment dels Evangelis que narra la Passió de Jesús. Tot i que les Passions més conegudes són les de Johann Sebastian Bach, i en especial la Passió segons Sant Mateu, són destacables, també, la de Haendel segons Sant Joan, o les més de 40 que va deixar Telemann.

Bach,Pasión según san Mateo, BWV 244

PROFANA

ÒPERA Neix en el Barroc. És un art total en el qual conflueix la música, el cant, la poesia, les arts plàstiques i, a vegades, la dansa. En cada obra tots els components de l'òpera combinen la seva expressivitat i bellesa. Això fa que cada funció sigui un espectacle extraordinari, monopolitzant la vista, l'oïda, la imaginació i la sensibilitat del públic, en el qual totes les passions humanes estan en joc.

El llibret és el text d'una òpera.
Origen: "Camerata fiorentina" les recerques i els estudis del qual sobre el teatre grec clàssic els van conduir a la creació del gènere operístic, la música estava al servei del llibret: “Prima le parole, dopo la musica” (“les paraules primer, la música després”).

La música (orquestra, solistes, cor i director)

La poesia (per mitjà del llibret)

Les arts escèniques, especialment l'actuació, el ballet i la dansa

Les arts escenogràfiques (pintura, arts plàstiques, decoració, arquitectura)

La il·luminació i altres efectes escènics

El maquillatge i els vestuaris

- "Dafne" es va representar en privat per primera vegada en 1598 en el Palau Tornabuoni de la ciutat de Florència (Itàlia). Es troba perduda.

- Una obra posterior de Peri "Euridice", de 1600, és la primera òpera que ha sobreviscut.

- L'honor de ser la primera òpera que encara es presenta regularment li correspon a "L'Orfeu" de Claudio Monteverdi, composta per a la cort de Màntua en 1607.

En l'òpera es poden distingir les següents parts:

OBERTURA: és la part inicial d'una òpera. És instrumental. Normalment és breu i serveix com a introducció a l'espectacle. La música comença amb el teló tancat, que s'obre en el transcurs de l'obertura perquè els espectadors tinguin la seva presa de contacte amb l'escenari.

RECITATIUS: són parts cantades per solistes en les quals es desenvolupa l'acció. Perquè això sigui possible s'ha de realitzar amb un text gairebé declamat i sense adorns. Existeixen dos tipus de recitatiu: Secco ( acompanyament només de baix continu) o Acompagnato (amb acompanyament d'orquestra).

"Tamerlano", Haendel

ÀRIES: Són les parts més importants i més vistoses de l'òpera. Realitzades per solistes; ara l'acció es per a i el cantant expressa els seus sentiments per mitjà del lluïment de la seva veu. És el màxim exponent de la monodía acompanyada.

Lascia Chio pianga

Ara interpretarem aquesta peça amb la flauta dolça

CORS: són fragments en els quals canta un nombrós grup de personatges.

INTERLUDIS: parts instrumentals que s'intercalen entre tots els fragments anteriors. També es van denominar "ritornellos".

A més d'aquests apartats, en l'òpera també pot haver-hi duos, trios,...

En l'òpera participaven moltíssims personatges: els músics de l'orquestra, els cantants del cor, extres que no cantaven,... Entre els personatges que més sobresortien en les òperes figuren els "castrati".