Unitat 3: La música al Barroc

 

El Barroc (s. XVII i mig del s. XVIII). Característiques musicals

El Barroc busca la intensitat emocional i el dramatisme, i ho aconsegueix mitjançant l’ornamentació i el contrast de textures, intensitats, timbres, dinàmiques i tempos. En contraposició a l’ordre i equilibri de la música renaixentista, les obres vocals del Barroc tenen un tempo marcat i una harmonia amb més dissonàncies.

En el Barroc també es consolida el concepte de jerarquia de les veus i se centra l’atenció musical i l’expressió en la veu superior o aguda, que interpreta la melodia principal i cobra protagonisme, mentre que les veus més greus condueixen l’harmonia. Aquest esquema jeràrquic s’anomena melodia acompanyada.

• Els grans genis del Barroc.

Alemanya: Les dues grans figures alemanyes van ser Johann Sebastián Bach i Georg Friedich Händel. Aquests dos músics, encara que de la mateixa edat i del mateix país, van seguir camins totalment diferents.

VÍDEO Johan Sebastian Bach "Grandes Compositores"

Músic alemany que va néixer en Eisenach en 1685 i va morir a Leipzig en 1750.
Va ser fill d'un músic municipal. Als deu anys va quedar orfe i va ser cuidat pel seu germà major. Sabia tocar diversos instruments, i des de molt jove es va guanyar la vida com a organista. Es va casar dues vegades (la segona vegada amb Ana Magdalena, una dona de gran cultura musical), i va tenir vint fills, diversos dels quals també van ser músics, com Wilhelm Friedemann, Carl Philipp Emanuel, Johann Christoph Friedrich i Johann Christian.
Les seves dues especialitats instrumentals principals van ser l'orgue i el violí. Però destaca també en altres instruments:
Amb les seves partites i sonates (formes musicals) per a violí i violoncel crea la primera música per a ser executada en solitari per instruments que no siguin de teclat.

Clau: Les obres que va escriure per a aquest instrument solen tocar-se avui dia en el piano. La més important va ser “El clau ben temperat” on va escriure preludis i fugides per a demostrar que la música pot interpretar-se en qualsevol tonalitat.

Sempre tenia alumnes a la seva casa, on tots tocaven i estudiaven música. Era un home familiar i religiós.
No va ser molt benvolgut en la seva època, van haver de transcórrer dècades per a col·locar la música de Bach en el lloc que li correspon.

Va néixer a Alemanya en 1689, encara que va emigrar a Anglaterra (a diferència de J. S. Bach, que mai va sortir del seu Alemanya natal), on va triomfar amb les seves òperes a l'estil italià. Quan el públic es va cansar d'aquestes, Händel es va dedicar a compondre oratoris: obres de contingut religiós i de caràcter narratiu (conten relats i històries) i dramàtic (que és capaç d'emocionar), però que a diferència de l'òpera no solen representar-se.
Encara que es va quedar cec, va continuar desenvolupant una infatigable activitat musical.
Una de les seves obres més famoses és El Messies. És un oratori, està cantat a l'uníson i té tres parts que resumeixen la vida de Jesucrist.
Fill d'un barber-cirurgià del príncep de Saxònia, abans d'instal·lar-se a Anglaterra i deixar el seu Alemanya natal, va viatjar per diferents ciutats d'Itàlia, on va conèixer a importants músics de l'època, com Corelli i Scarlatti, i va obtenir grans èxits com a virtuós de l'òrgan i del clavecín.
A més d'òperes i oratoris va escriure nombroses obres de música de cambra (música per a agrupacions instrumentals petites com: motets, concerts,...
A la seva mort a Londres, en 1759, va ser enterrat com a ciutadà britànic en l'abadia de Westminster.

Aquest músic neix a Venècia en 1678 i mor a Viena en 1741. Se li sobrenomena com il prete rosso, “el capellà pèl-roig”, pel color del seu pèl. Va compondre unes 770 obres, entre les quals hi ha 477 concerts i 46 òperes.
La seva obra més popular és la sèrie de concerts per a violí i orquestra Les Quatre Estacions.

Era fill del violinista Giovanni Battista Vivaldi. Antonio rebria probablement les primeres lliçons de música del seu pare.

En 1703 Antonio Vivaldi es fa sacerdot, però només un any més tard es va veure obligat a renunciar a celebrar missa a conseqüència d'una malaltia. Va ingressar com a professor de violí en el Pio Hospedale Della Pietà, una institució destinada a educar a nenes òrfenes. Moltes de les seves composicions van ser interpretades per aquestes alumnes de l'orfenat femení de Venècia.

• El violí en el segle XVII.

La petita ciutat italiana de Cremona ha passat a la història per haver donat els millors constructors de violins del món (els constructors d'instruments de corda fregada i/o premuda es diuen “Luthier”, o lutier en espanyol.). El primer a fundar un taller va ser Andrea Amati (1520-1580), fent un violí de quatre cordes que es tocava amb arc. En aquest taller va treballar com a aprenent, un segle i mig més tard, el més famós dels luthieres: Antonio Stradivarius (1644-1737).
       Antonio Stradivarius triava fusta d'auró, avet i banús, tallant, ahuecant i donant forma a les gairebé setanta peces de què consta un violí. Al final les ajustava, les pegava i els aplicava un vernís marró vermellós. El resultat van ser uns violins la sonoritat dels quals encara no ha estat superada. Es creu que el secret del so d'aquests violins resideix en la composició del vernís.

Los herederos de Stradivarius. Documental

• Neix l'òpera.

L'òpera sorgeix a principis del segle XVII, del barroc, i consisteix en una representació escènica cantada, en la qual s'uneixen al cant la música instrumental, un argument, el gest dramàtic i la dansa.

*Els recursos de l'òpera són:

- El recitatiu: Espècie de declamació entonada amb acompanyament de baix continu o d'orquestra.

- L'ària: Parts cantades a sol, on els cantants mostren les seves habilitats vocals.


Sembla que la primera òpera va ser Dafne de Jacobo Peri, estrenada en 1597, però d'ella només queden fragments. En 1600 es van estrenar dues òperes amb el mateix títol Eurídice, una de Peri i una altra de Caccini, i ambdues ens han arribat completes. Però el desenvolupament d'aquest nou gènere es va deure a Claudio Monteverdi i les seves òperes més importants: Orfeu, El retorn d'Ulisses a la pàtria, i La coronació de Popea. Després d'aquests inicis l'òpera s'estendrà per Itàlia i més tard per Europa, creant diferents estils.

• Espanya i el naixement de la Zarzuela, segle XVII.

En els boscos del Pardo, on anava a caçar i a passar dies de camp el rei Felip IV, existia un pavelló entre esbarzerars, denominat per això “La Zarzuela” on el rei i la seva cort celebraven els dies d'excursió.
El 17 de gener de 1657 es va estrenar en aquest pavelló de caça una obra de teatre, amb lletra i argument de Pedro Calderón de la Barca que estava acompanyada de música, per a entreteniment dels assistents. Només ens ha arribat el nom d'un dels músics que va participar en l'obra: Juan Hidalgo. Aquesta obra es deia “El golf de les sirenes” i l'argument girava entorn de la figura d'Ulisses i la seva aventura amb les sirenes. A aquest tipus de música teatral se'n va dir “Sarsuela”, és un gènere semblant a l'òpera però genuïnament espanyol.

• Els castrati.

(Castrar significa extirpar o inutilitzar els òrgans genitals) Durant diversos segles es va recórrer a la castració masculina perquè el cantant pogués conservar una veu clara i aguda en la seva edat adulta. El segle XVIII va ser l'era del cantant castrato. Aquesta pràctica va tenir els seus orígens en l'Edat mitjana, pel fet que a les dones els estava prohibit cantar a les esglésies. En el segle XVI el papa Pau IV va prohibir les veus femenines en Sant Pere, i com les dones no podien cantar no se'ls va ocórrer una altra cosa que castrar a nens perquè no mudessin la veu i en créixer mantinguessin la veu aguda. Com la caixa toràcica d'un home adult era una esplèndida caixa de ressonància, la veu aguda dels castrati era molt especial, i eren molt benvolguts. Molts guanyaven sumes fabuloses de diners, potser el que pretenien era aconseguir la fama. El més famós va ser Farinelli (anomenat en realitat Carlo Broschi) . Una curiositat és que va passar deu anys contractat pel rei Felip V (1683-1746): li cantava a les nits, sempre les mateixes quatre cançons, per a curar-li la seva melancolia; avui diríem que va exercir de “musicoterapeuta”. En morir felipe V li va succeir el seu fill Ferran VI, casat amb Bàrbara de Bragança, que era infanta de Portugal. Bàrbara era una persona culta, parlava diversos idiomes i era una apassionada de la música. Havia estat alumna de Domenico Scarlatti, que es va venir amb ella primer a Sevilla i després a Madrid. En convertir-se en reina serà la gran mecenes i protectora de Farinelli.
Altres castrati famosos van ser F. Senesino o G . Caffarelli.

MÚSICA INSTRUMENTAL 

INSTRUMENTS DE L'ORQUESTRA BARROCA

CORDA

- FROTADA: VIOLÍ (I i II), VIOLA, VIOLONCEL I CONTRABAIX.

- PUNTEJADA: CLAVE

VENT

- FUSTA: FLAUTA TRAVESSERA, OBOE I FAGOT

- METALL: TROMPETA NATURAL (sense pistons)

PERCUSSIÓ DETERMINADA: TIMBALS

*A la Música Religiosa, un instrument molt important va ser l'ORGUE. En el barroc va tindre el seu apogeu i època daurada, tant en intèrprets com en compositors i orgueners.

Batalla Imperial, J.B. Cabanilles

FORMES INSTRUMENTALS BARROQUES

- CONCERT SOLISTA: solista acompanyat d'orquestra. 

Vivaldi. Primavera "Las cuatro estaciones"

- CONCERTO GROSSO grup de solistes acompanyat d'orquestra.

Corelli. Concerto grosso en do m nº3

- SONATA és una composició musical per a un instrument solista o conjunt instrumental de cambra (xicotet grup), normalment en diversos moviments (sense acompanyament d'orquestra).

Corelli - Sonata da chiesa op. 3 n. 2 in Re maggiore (score)

- FUGA per a teclat, contrapuntística i en un sol moviment.

Bach "Tocata i Fuga en rem"

MÚSICA VOCAL BARROCA

RELIGIOSA

- ANTHEM (HIMNE)  és una composició musical de celebració , generalment utilitzada com a símbol per a un grup diferenciat, en particular els himnes nacionals dels països . En els contextos religiosos es una forma específica de música esgléica anglicana .

Handel "Zadok the priest" (Champions)

- ORATORI és una composició en què intervenen solistes vocals, cor i orquestra. Sempre es basen en textos de caràcter religiós, i per tant és un dels gèneres de la música religiosa. Fou cultivat especialment durant l'època barroca, que és quan es va originar. Normalment, s'interpreten en versió de concert, sense escenificació ni vestuari. 

Aleluya · El Messies Haendel

- CANTATA és una composició lírica en diverses parts, sense acció dramàtica, escrita per a una o més veus, amb acompanyament de baix continu, alternant amb recitatius i cors. No s'escenifica i és més curta i menys elaborada que l'oratori i l'òpera. Es distingeix per la seva destinació (peça de concert o d'església, mai de teatre) i pel seu caràcter líric. Un gran compositor de cantates, sobretot religioses, va ser J.S.Bach. Les gairebé 200 cantates que se'n conserven constitueixen un dels monuments més imponents i sublims de la música occidental. 

Johann Sebastian Bach: Cantata BWV 147 (*) Flauta

- PASSIÓ una passió en música és una composició vocal que utilitza com a text el fragment dels Evangelis que narra la Passió de Jesús. Tot i que les Passions més conegudes són les de Johann Sebastian Bach, i en especial la Passió segons Sant Mateu, són destacables, també, la de Haendel segons Sant Joan, o les més de 40 que va deixar Telemann. 

Bach,Pasión según san Mateo, BWV 244

PROFANA

ÒPERA Neix en el Barroc. És un art total en el qual conflueix la música, el cant, la poesia, les arts plàstiques i, a vegades, la dansa. En cada obra tots els components de l'òpera combinen la seva expressivitat i bellesa. Això fa que cada funció sigui un espectacle extraordinari, monopolitzant la vista, l'oïda, la imaginació i la sensibilitat del públic, en el qual totes les passions humanes estan en joc.


El llibret és el text d'una òpera.
Origen: "Camerata fiorentina" les recerques i els estudis del qual sobre el teatre grec clàssic els van conduir a la creació del gènere operístic, la música estava al servei del llibret: “Prima le parole, dopo la musica” (“les paraules primer, la música després”).

La música (orquestra, solistes, cor i director)

La poesia (per mitjà del llibret)

Les arts escèniques, especialment l'actuació, el ballet i la dansa

Les arts escenogràfiques (pintura, arts plàstiques, decoració, arquitectura)

La il·luminació i altres efectes escènics

El maquillatge i els vestuaris

- "Dafne" es va representar en privat per primera vegada en 1598 en el Palau Tornabuoni de la ciutat de Florència (Itàlia). Es troba perduda.

- Una obra posterior de Peri "Euridice", de 1600, és la primera òpera que ha sobreviscut.

- L'honor de ser la primera òpera que encara es presenta regularment li correspon a "L'Orfeu" de Claudio Monteverdi, composta per a la cort de Màntua en 1607.


En l'òpera es poden distingir les següents parts:

OBERTURA: és la part inicial d'una òpera. És instrumental. Normalment és breu i serveix com a introducció a l'espectacle. La música comença amb el teló tancat, que s'obre en el transcurs de l'obertura perquè els espectadors tinguin la seva presa de contacte amb l'escenari.

RECITATIUS: són parts cantades per solistes en les quals es desenvolupa l'acció. Perquè això sigui possible s'ha de realitzar amb un text gairebé declamat i sense adorns. Existeixen dos tipus de recitatiu: Secco ( acompanyament només de baix continu) o Acompagnato (amb acompanyament d'orquestra).

"Tamerlano", Haendel

ÀRIES: Són les parts més importants i més vistoses de l'òpera. Realitzades per solistes; ara l'acció es per a i el cantant expressa els seus sentiments per mitjà del lluïment de la seva veu. És el màxim exponent de la monodía acompanyada.

Lascia Chio pianga

Ara interpretarem aquesta peça amb la flauta dolça

CORS: són fragments en els quals canta un nombrós grup de personatges.

INTERLUDIS: parts instrumentals que s'intercalen entre tots els fragments anteriors. També es van denominar "ritornellos".

A més d'aquests apartats, en l'òpera també pot haver-hi duos, trios,...

En l'òpera participaven moltíssims personatges: els músics de l'orquestra, els cantants del cor, extres que no cantaven,... Entre els personatges que més sobresortien en les òperes figuren els "castrati".

Prem aquí per a jugar

Mi nombre es Bach

 

Ara interpreta aquesta peça musical amb el piano.piano online

Unitat 2: La música del Renaixement

El Renaixement és una etapa de prosperitat econòmica, en la que els centres de riquesa i poder es traslladen dels castells i monestirs a les ciutats i a les corts reials. Una nova classe social apareix amb gran empenta: la burgesia; al seu entorn neixen oficis i l’admiració per l'obra ben feta. Artesà i artista són dos mots que tenen la mateixa arrel. Cada ciutat i cada cort rivalitza en ser el centre cultural més important, i, els que tenen diners, criden al seu costat i protegeixen els poetes, pintors, escultors, arquitectes i també els músics. Els músics viatgen d'un país a l'altre i desperten gran expectació. Ara, per tant la composició ja no és anònima com a l'Edat Mitjana.

A l’època Medieval tot girava entorn a Déu, en canvi al renaixement és l'home el que ocupa el centre  de l'univers: L'humanisme.

És l'època dels viatges i l’interès per descobrir nous mons. Colom, Magallanes i altres famosos exploradors van fer grans viatges.

Aquest afany descobridor es troba també en els camps de la ciència i l'astronomia (telescopi) i Copèrnic elabora les seves teories sobre el moviment de la terra.

-La invenció de la impremta contribueix a la difusió de la cultura.

-Al 1455 hi ha el primer llibre imprès (una edició de la Bíblia).

 També és important de tenir en compte que en aquesta època es produeix la Reforma protestant com a reacció a la manca d'espiritualitat de l'Església catòlica. Aquest fet donarà lloc a les guerres de religió entre catòlics i protestants, així com a reacció positiva de la mateixa Església catòlica que s'anomena Contrareforma. Aquests corrents religiosos influeixen molt en la música.

 La música renaixentista és la música europea escrita durant el Renaixement, des de l'any 1400 fins al 1600 aproximadament. Definir l'inici de l'era amb precisió és difícil, donada la manca de grans canvis existent en el pensament musical del segle XV. A més, el procés pel qual la música va adquirir les seves característiques renaixentistes va ser gradual i els musicòlegs han situat els seus inicis, com a més prest cap al 1300, i com a més tard, al voltant del 1470. Si en l'època medieval predomina la música religiosa, en l'època del Renaixement es produeix un progressiu equilibri entre la música profana i la música religiosa. La invenció de la impremta en el Renaixement fou decisiva per a la història de la música, ja que va permetre imprimir partitures i augmentar considerablement la difusió de la música, molt especialment de la música profana. A més a més, ens ha fet conèixer molt millor la música perquè s'han conservat molts exemplars d'aquells llibres. En el Renaixement va aparèixer la burgesia, un nou grup social format per comerciants, artesans, botiguers, banquers,... que vivien a les ciutats i que tenien un nivell cultural que els permetia llegir, escriure i conèixer la notació musical. La burgesia feia música a les cases i en les reunions socials de manera que va afavorir la fabricació d'instruments, la impressió de partitures i, en general, l'ofici de músic. A poc a poc, també es va anar fent un important repertori de música profana per a ser interpretada pels mateixos afeccionats a la música.

CARACTERÍSTIQUES DE LA MÚSICA RENAIXENTISTA

La música del Renaixement sona diferent a la música de l’Edat Mitjana. Açò es deu a que es van produir una sèrie de canvis, dels quals destaquem els següents:

- Desenvolupament de la tècnica polifònica: ja en l’Ars Nova la polifonia havia arribat a una gran complexitat; ara en el Renaixement l’ús de grups de veus amb diferents timbres i tessitures es generalitzen. En aquest període podem parlar ja de les quatre veus que arribaran fins als nostres dies (soprano, contralt, tenor i baix). Dintre de l’àmbit polifònic destaquem dues tècniques de composició, una contrapuntística (en la que les veus es mouen de forma independent) i altra homofònica (en la que les veus es mouen de forma homogènia).

- Substitució del ritme irregular: degut a la complexitat que havia arribat la polifonia, els sistemes de notació tenen que desenvolupar-se en quant a la mètrica, per això s’abandona totalment el ritme lliure del gregorià per a establir una música amb mesures fixes, en la que les duracions dels sons són absolutes.

- Canvis en l’harmonia: els compositors van a començar a introduir en les seves obres veus a distàncies de terceres superposades, que en l’Edat Mitjana no eren utilitzades. Aquesta utilització de les terceres serà l’antecedent dels acords del nostre sistema tonal actual.

PERÍODES DE LA MÚSICA RENAIXENTISTA

El Renaixement hem dit que compren els segles XV i XVI, dins d’aquest període podem distingir tres etapes:

- Primer Renaixement: compren la primera meitat del segle XV. Conegut també com el període franco-flamenc, ja que els ducs de Borgonya (que posseïen territoris en els Països Baixos, Bèlgica, part de França i Luxemburg) actuaren com a mecenes d’un grup d’artistes que es convertiran en els més importants d’aquesta època. Entre els compositors més destacats d’aquesta etapa podem nombrar a Dufay i Ockeghem. La major part de la música d’aquest autors serà religiosa (misses i motets). Durant aquest Primer Renaixement serà molt freqüent la tècnica compositiva denominada contrapunt imitatiu que es basa en projectar un tema o motiu repetidament entre les diferents veus.

- Alt Renaixement: compren la segona meitat del segle XV i primera del XVI. Els músics franco-flamencs s’estenen per Europa, cada territori acull les novetats musicals i les adapta a el seu estil compositiu. Es creen, per tant, els anomenats estils nacionals. En Itàlia el gènere que més es va cultivar va ser el madrigal; en Alemanya es va desenvolupar el lied  (cançó) i en França va destacar la chanson.

- Baix Renaixement: es va desenvolupar durant la segona meitat del segle XVI. Itàlia es va convertir en el país més important musicalment parlant, les innovacions més interessants vindran dintre de la música profana; però, les dues figures més destacades en aquest període es dedicaran a la música religiosa, i són Giovanni Pierluigi Palestrina i l’espanyol Tomás Luis de Victoria. Els gèneres més importants segueixen següent el motet i la missa. En aquesta època també tenim que destacar a l’italià Claudio Monteverdi, mestre indiscutible del madrigal (del qual va escriure vuit tractats) i figura decisiva en el naixement de l’òpera, amb Orfeu de 1607.

LA MÚSICA RELIGIOSA:

Durant el Renaixement, l’església cristiana sofreix lluites internes que finalitzaran amb la unitat del catolicisme. En alemanya, Marti Luter trenca amb Roma en l’any 1519, ja que no comparteix algunes de les formes de comportament de l’església vaticana; va a crear així el protestantisme, que es convertirà des de llavors i fins als nostres dies en la religió majoritària d’Alemanya. A aquest fet se li coneix amb la Reforma Protestant, ja que Luter portarà endavant una sèrie de canvis, alguns dels quals afectaran a la música. Hem de saber que Luter era un gran estudiós de la teoria musical.

Entre els canvis més importants destaquem els següents:

• Utilitzar l’alemany en les celebracions religioses, ja que per a Luter era molt important que la gent comprengués el que es deia en la litúrgia i que inclus pogués participar cantant. Açò no podia ser possible si les celebracions es continuaven realitzant en llatí, degut a que era una llengua que tan sols era utilitzada per l’església, no per el poble.

• Evitar la polifonia complexa, desenvolupant la música homofònica, ja que el gran desenvolupament al que havia arribat la polifonia feia que no s’entengués el text. Luter crearà una nova forma musical: el coral, que serà el gènere més important de l’església protestant. Aquesta forma sol ser una composició senzilla, escrita normalment a quatre veus, que es canta en alemany i presenta una textura homofònica.

Escolta l’himne marià «Es ist ein Ros entsprungen, harmonitzat a quatre veus per Michael Praetorius l’any 1609.

Escolta aquest motet "O Bone Jesu" de Palestrina, observant el moviment de les quatre veus.

En Anglaterra, el rei Enric VIII també es separa de l’església de Roma i crea l’església anglicana, de la qual es proclama màxim mandatari, i així acapara tot el poder polític i religiós del seu país. A partir d’aquest moment, l’església anglicana desenvoluparà una nova forma musical anomenada anthem, que és un motet a quatre veus, el qual es cantava durant les celebracions litúrgiques.

L’església catòlica, preocupada per aquestes lluites internes, decideix reunir-se per a tractar d’arreglar els mals en els que està submergida. Des de 1545 fins a 1563 es celebra “El Concili de Trent”, en el que es tracten d’establir les directrius de la nova església catòlica. Algunes de les novetats afectaran al terreny musical, de les quals destaquem les següents:

• Continuar utilitzant el llatí en les seves celebracions, ja que per a ells és un signe de unitat cristiana. Aquesta norma continuarà vigent fins el Concili Vaticà II.

• Evitar la polifonia complexa a la que s’havia arribat, ja que no era possible entendre els textos religiosos, i recordem que la principal finalitat de la música religiosa era la de transmetre el missatge cristià.

• Prohibir els cants profans en els temples, ja que son territoris sagrats en els que sols es deu interpretar música religiosa.

Els gèneres més importants de la música religiosa catòlica seran el motet i la missa (forma musical  complexa, resultat de la unió de totes les peces de la litúrgia), en els que s’evitarà la complexitat polifònica. Els compositors principals de l’església catòlica són els italians Giovanni Pierluigi de Palestrina i Orlando di Lasso (que també realitzaran nombrosos madrigals), i els espanyols Tomás Luis de Victoria i Cristóbal de Morales.

Escolta aquesta peça del Kyrie de la Missa Gabriel Archangelus de Palestrina i anota al quadern quines diferencies trobes amb les que havem escoltat anteriorment.

El compositor i organista Tomás Luis de Victoria (1548-1611), nascut a Àvila, va ser un dels més destacats del Renaixement i de la història de la música.

Escoltarem aquest motet a doble cor i quatre veus interpretada per La Capella Reial de Catalunya.

Respon aquestes preguntes al teu quadern sobre l’Ave Maria que acabem d’escoltar.

1. És un cant a cappella? Per què?

2. En aquest motet, cada veu segueix una melodia sense grans salts. Assenyala si es produeix algun melisma, és a dir, diverses notes per a una sola síl·laba, sobre les paraules mulieribus, lesus Christus i Amen.

3. A diferència del ritme lliure del cant gregorià, el motet presenta un ritme regular. Observa que en la secció del Sancta Maria, els accents del text coincideixen amb els rítmics. És un ritme binari o ternari?

MÚSICA VOCAL PROFANA:

A diferència de la música vocal religiosa, que té un estil internacional ja que en tots els territoris s’escriu baix les mateixes pautes, la música vocal profana va a tenir un estil propi en cada país; és el que es denomina com els “Estils Nacionals”.

Algunes de les característiques, que al començament del tema citàvem com generals, es van mantenir, però cada país desenvoluparà diferents tipus de cançons escrites en les llengües vernàcules (pròpies de cada territori) i no en llatí com succeïa en la música religiosa. A continuació s’esposen els gèneres més importants d’alguns països:

• Itàlia: el gènere més important és el MADRIGAL. Es tracta d’una forma de polifonia complexa escrita per a quatre o cinc veus. Normalment és música a capella, tot i que se li pot afegir alguns instruments. És música de caràcter descriptiu escrita en italià. Sol constar de cinc frases en les que s’intercala un ritornello (breu tornada). Entre els compositors més importants destaquen: Luca Marenzio, Orlando Di Lasso i Claudio Monteverdi.

• França: la forma més important d’aquest país és la CHANSON. És una forma polifònica normalment amb acompanyament instrumental. També és descriptiu. El compositor més destacat és Clement Janequin.

• Espanya: el gènere que destaca és el VILLANCICO, que és un gènere que en el seu origen no té res a veure amb el Nadal. És una forma a quatre veus de textura homofònica amb estructura de Tornada – Copla – Tornada. El compositor més representatiu d’aquest tipus de música és Juan del Encina i es conserven moltes d’aquestes peces en un llibre que porta per títol “El cancionero de Palacio”. Junt amb el VILLANCICO en Espanya també hi haurà altres gèneres importants com el Romanç o l’Ensalada.

Respon aquestes preguntes al teu quadern sobre el Villancet que acabem d’escoltar de Juan del Encina.

1. Com és el cor? Selecciona

Cor mixt (veus masculines i femenines)

veus iguals (només masculines o només femenines)

2. Quines combinacions de veus apareixen al cor?

3. Quin tipus de polifonia utilitza el compositor per musicar el text? Selecciona

Fa servir la polifonia de tipus homofònic, formant acords amb un ritme regular.

Es tracta d’una polifonia de tipus contrapunt imitatiu.

LA MÚSICA INSTRUMENTAL:

Una de las característiques més importants del Renaixement va ser el ressorgiment de la música instrumental que fins ara havia estat marginada. Ara poc a poc anirà guanyant prestigi i rellevància degut en gran mida a la laïcització de la música promoguda per el pensament humanista. Per primera vegada en la història es va a compondre música instrumental pura, sense cap altra finalitat que el plaer de l’oït. Aquest tipus de música evolucionarà en camp profà ja que l'Església continua amb la seva prohibició de la utilització de instruments en els actes religiosos.

Altre aspecte important es que amb la invenció de la impremta es van a difondre molts llibres amb partitures i teoria musical, per el que molta gent va a poder aproximar-se al mon de la música i aprendre a tocar un instrument.

Podem parlar de quatre apartats en els que classificar la música del Renaixement:

• Peces adaptades d’obres vocals: són obres que primitivament estaven escrites per a vàries veus i que seran adaptades per a poder interpretar-les amb instruments polifònics com l’orgue i altres instruments de teclat. Destaquen en aquest grup formes com el ricercare o la canzona.

• Peces basades en la improvisació: aquestes peces podien ser de dos tipus: o bé s’improvisava a partir d’una melodia o s’improvisava sobre la marxa. A aquest tipus de música corresponen gèneres com la fantasia o la tocata.

• Peces basades en la variació: es tracta de que l’intèrpret parteix d’un tema senzill que va repetint successivament incorporant variacions de tot tipus. Dins d’aquest grup destaquen les diferencias; aquest va ser el nom que va rebre en Espanya el tema amb variacions en el qual va destacar el compositor espanyol Antonio de Cabezón.

• Peces creades per a la dansa: per a aquest tipus de música anem a crear un apartat especial titulat la dansa renaixentista.

ELS INSTRUMENTS DEL RENAIXEMENT:

Alguns instruments de l’època medieval seguiren utilitzant-se durant el Renaixement, perfeccionant-se i adaptant-se a les noves exigències dels compositors. Com hem vist en el punt anterior, durant el Renaixement es compon molta música instrumental, açò farà que molts instruments agafen una gran importància.

A continuació citarem alguns dels més importants:

AERÒFONS

• Flauta de bec o flauta dolça: avui en dia s’utilitza amb una finalitat educativa; fou un dels instruments més populars de l’època. També existien les flautes travesseres de fusta.

• Cromorno: és un instrument de fusta, de llengüeta doble (com la dolçaina) que acaba en forma de U.

• Trompetes rectes i enrotllades: eren fabricades en metall i s’utilitzaven amb fins militars i en desfilades.

• Xirimia: instrument format per un tub de fusta i llengüeta doble (paregut als oboès però de major tamany).

• Sacabutx: és l’avantpassat del trombó de vares actual. Està fabricat de metall.

CORDÒFONS

• La viola da gamba: és un instrument d’arc que pareix una mescla de guitarra i violoncel. En Espanya el rep el nom de vihuela d’arc.

• La guitarra: es va establir en Espanya procedent dels països  àrabs i prompte es va estendre per tota Europa. Les primitives tenien quatre cordes.

• La vihuela: és un instrument típic espanyol paregut a la guitarra.  Va tenir gran prestigi en el nostre país de la mà de compositors com Luis de Narváez o Luis de Milan, els quals s’especialitzaren en aquest instrument.

• El llaüt: és un instrument que arriba de l’Edat Mitjana, però en el Renaixement es converteix en un dels més importants.

• El clavicèmbal: és un instrument de teclat amb cordes puntejades. Es va començar a fabricar en Itàlia en el segle XVI.

Per a alguns d’aquests instruments de corda (la guitarra, la vihuela o el llaüt entre altres) es va crear un sistema de notació nou que es va anomenar la tablatura.

La tablatura és un sistema de notació, aproximadament del segle XV, es propi dels instruments de corda polsada tals com la vihuela o el llaüt.

EL RITME

Saps bé quina és la diferència entre un compàs ternari i un de quaternari? Quan escoltes una cançó, podries distingir en quin compàs està escrita?Sovint, els valors rítmics que utilitza una cançó ja ens donen una pista del compàs en què està pensada o escrita.

• EL RITME: Es la manera d’ordenar els sons en el temps segons la seua durada i els accents. Està relacionat  amb el ritme; La pulsació, el compàs, el moviment i les figures musicals.
  

• PUSACIÓ o Pols: Es un Batec regular i constant, sobre el que construïm el ritme.

• EL COMPÀS: Es la manera que tenim d’ordenar el ritme per mig d’una accentuació regular. 2/4  3/4 4/4

Per finalitzar treballarem percussió corporal seguint el ritme d’aquesta cançó.