Unitat 10 El Folklore musical

QUE ÉS EL FOLKLORE MUSICAL?

El folklore musical d'Espanya es troba entre els més rics i interessants del món. La pluralitat cultural, lingüística, geogràfica i social que es dóna en el territori espanyol ha contribuït, de forma indubtable, al desenvolupament d'aquesta música popular. Entre la diversitat de cants, balls o ritmes folklòrics que viuen, o millor dit, que ens han arribat a través de les partitures transcrites per folkloristes o musicòlegs d'aquelles melodies conservades en la retentiva dels més longeus, s'ha proposat per a aquest bloc temàtic l'estudi d'una selecció de cançons populars que es conreen al nostre país. La majoria dels cants populars que s'agrupen dins d'aquest estil musical tenen els seus orígens en melodies molt antigues d'autors desconeguts o simplement oblidats en el temps.
Algunes cançons van néixer a partir de melodies religioses adaptades, transformades
i modificades per la transmissió oral o per la creativitat popular.
Quant als textos d'aquestes cançons, originàriament estaven escrits en llatí, però gràcies a la lírica medieval trovadoresca aquests van ser desplaçats per textos escrits en llengües vernacles. El Contrafactum com a tècnica compositiva (una mateixa melodia per a diversos textos, o al contrari, diferents melodies per a un mateix text), va contribuir de manera decisiva a la difusió de melodies i textos creats en aquella època.
Al llarg dels segles, els diferents pobles han intervingut perquè aquestes melodies primitives hagin arribat fins nosaltres. Òbviament, ni els girs melòdics ni els textos són els originals, però si que roman en moltes cançons populars l'essència del germen del qual va néixer. Quan això ocorre (melodies modals, senzilles, poques variacions, etc.), podem assegurar que aquest cant és molt antic (per exemple, en general les cançons de treball). Si per contra la melodia està molt desenvolupada (tonal, harmonitzada, complexa, gran tessitura, etc.), el seu origen antic és més incert, i, per tant, té més importància com a composició musical i de lluïment en la seva interpretació que pel seu valor purament etnomusicológic.

Folkmoslandia

La Música tradicional del món segons el concepte de la UNESCO són aquelles formes musicals arrelades en les diverses cultures que contribueixen a salvaguardar i revitalitzar el patrimoni cultural immaterial. Si bé la música és un llenguatge universal, en canvi apareix sota formes distintes i en diferents ocasions de la vida de cada societat. La música tradicional forma una part important del folklore de cada comunitat i els processos de fusió amb altres formes musicals (per exemple els ritmes afroamericans) han contribuït de manera primordial a la creació de la música popular actual. Què és la música tradicional?


La tradició musical valenciana és molt rica i ampla, i cal emmarcar-la dins de la regió mediterrània. Al llarg d’aquest BLOG farem una aproximació als diferents estils i instruments més importants.

-La música tradicional valenciana.

-Estils musicals Instruments tradicionals.

Classificar la música tradicional és molt complicat, perquè es pot fer segons molts criteris, com la temàtica de les cançons o el seu estil musical. A continuació assenyalarem els estils més destacats: 

Jotes 

La jota o cota és un ball tradicional molt estès per tota la Península Ibèrica. S'utilitzava com a cant per rondar les fadrines, per als acomiadaments de quintos o per acompanyar les faenes del camp. Actualment, encara es balla al País Valencià , les Illes Balears , les Terres de l'Ebre , l' Aragó i Múrcia , però en el passat va estar estesa també per tota Catalunya . Aquest ball té un compàs ternari i presenta una estructura harmònica basada en l'alternança de quatre compassos de tònica i quatre de dominant. 

Seguidilles

És un ball molt antic, estés a partir del segle XVI a tota la península. Ha anat desapareixen i a hores d'ara se'n conserven pocs exemples. Existeixen dos estils diferenciats pel seu ritme, les més antigues o clàssiques, anomenades torrades en algunes comarques i les ràpides o manxegues, també anomenades corrilles o corridas . Les primeres són més freqüents a les comarques del nord i es ballen en rogle, encara que també apareixen a la Marina i la Serrania d'Alcoi , on es ballen en quadre i fent cadenes o encreuaments. Les segones són més freqüents a les comarques centrals interiors i solen ballar-se en parella. 

Dansaes

Les Danses és la manera d'anomenar els balls públics a les comarques del centre i sud del País Valencià . Aquests balls públics se celebren a les places o carrers amb motiu de les festes majors o també de festes de barri o qualsevol altra festivitat. Es ballen al so de la dolçaina , xaramita o xirimita, un oboé popular i tradicional valencià, i tabalet o més modernament de la banda de música. 

Havaneres

L' Havanera és un gènere musical dels denominats d'anada i tornada, que té el seu origen durant el segle XIX en els "indianos", mariners i emigrants retornats de Cuba que canten amb nostàlgia records d'aquella terra. Generalment s'interpretava a les tavernes. En la seva versió més pura s'interpreten a capella, encara que en l'actualitat és habitual acompanyar-la amb guitarres, llaüts i bandúrries. Estan escrites en compàs de dos per quatre i el seu tempo lent.

Fandango

Fandango (del nord) És un gènere musical i de ball quasi exclusivament valencià. És molt abundant a les comarques valencianes del nord, encara que també apareix a les Terres de l'Ebre i les poblacions aragoneses pròximes a la ratlla de València. Generalment té un ritme molt ràpid i s'usen passades molt lluidores. En moltes ocasions va lligat a la jota, de manera que es passa de la jota al fandango sense parar la música ni el ball. Fandango (de cobla partida) És un gènere musical exclusivament valencià, que només apareix a la Serrania d'Alcoi , la Foia de Castalla i el Camp d'Alacant . Està emparentat amb els fandangos del nord del País Valencià , amb altres fandangos ibèrics i fins i tot de les Illes Filipines. Sol ballar-se en filera i formant cadenes. 

Bolero

És un ball molt lluït, creat pels mestres de ball del segle XIX per a les classes benestants i popularitzat a finals d'aquest segle. El seu origen està en la seguidilla, encara que també hi ha boleros enfandangats influenciats per l'U. És un gènere cultivat especialment a la Costera , la Ribera Alta , la Ribera Baixa i la Valldigna . A més a més, els mestres de ball dels quadres de balls populars de la ciutat de València també van crear boleros per a incloure al seu repertori.  

Cant d'estil

El cant valencià d'estil agrupa allò que sol anomenar-se com cant d'estil i les albaes . El cant d'albades es caracteritza per tenir una temàtica satírica i humorística. Consta d'una part intrumental que consisteix en una tocata de dolçaina i tabalet la melodia de la qual es repeteix sempre amb major o menors variacions dels músics i d'una part cantada a capella pel "cantaor" que fa variacions sobre una melodia base que també es repeteix. Al músics, un dolçainer i un tabaleter com a mínim, i al "cantaor", els sol acompanyar sovint (però no sempre) el "versaor", que és aquell qui inventa els versets que interpreta el "cantaor". Aquest tipus de cant d'estil és habitual a les festes de les poblacions rurals 

 Instruments tradicionals

Existeixen molts instruments tradicionals, ací podreu conèixer els més representatius ordenats en diverses categories:

Un cop sabem les principals característique de la música folklòrica española, i coneixem els instruments tradicionals de cada Comunitat Autònoma realitzarem un treball:

.- Necessiteu 9 equips d'experts, un per a cada Comunitat espanyola, i un altre per a les característiques generals del folklore.

.-Els grups seran de 3 persones màxim.

.- Disposeu de dues setmanes per a realitzar-ho (quatre sessions).

.- En les dues sessions següents, haureu d'exposar als altres el que heu elaborat per a enriquir-nos tots.

.- Fer un fullet serà el resultat final.

Per a això prendreu anotacions mentre feu les vostres investigacions en un document de Word.

AUDICIÓ MÚSICA FOLK ACTUAL

Los Hermanos Cubero

Indiscutibles reis actuals del gènere. En 2016 signaven res menys que pel Segell del Primavera per a publicar el seu últim disc, l'esplèndid – una vegada més– “Art i orgull”. Roberto i Enrique Cubero porten molts anys portant el seu folk de la Alcarria a tots els racons del país i el seu èxit és una prova palpable de la força de la música tradicional. 

Unitat 8 melodia i harmonia

1. MELODIA I HARMONIA

Quan un compositor vol crear una obra musical del tipus que sigui, ha de tenir en compte dos eixos bàsics sobre els quals es fonamenta tota composició: l'eix horitzontal que es correspon amb la melodia (la part que reconeixem ràpidament en una obra musical i que millor recordem) i l'eix vertical que es correspon amb l'harmonia (que serveix d'acompanyament i enriqueix a la melodia).
Per a entendre'ns, quan cantes una cançó del teu grup o cantant favorit, la qual cosa feixos és taral·larejar el que fa el cantant, la part de la música que més destaca: la melodia. No obstant això quan el cantant canta hi ha instruments acompanyant-lo perquè la cançó sigui més interessant i variada: aquest acompanyament és l'harmonia.
La melodia es pot definir com una successió de sons de diferent altura, animats per el ritme ique expressen una idea musical. És a dir, que si combinem sons de diferent 
altura, successivament (un a continuació d'un altre), que tinguin ritme i cert sentit musical podem crear una melodia. La melodia, per tant, es representa de manera horitzontal.

D'altra banda, l'harmonia és la unió de sons diferents que sonen de forma simultània i, per tant, es representa de forma vertical.

2. LA MELODIA

Una vegada definida la melodia, vegem alguns aspectes d'aquesta.

TIPUS DE MELODIES

Existeixen molts tipus diferents de melodies, depenent del seu disseny o perfil melòdic:

- LES FRASES MUSICALS:

Les melodies s'estructuren en frases musicals, de forma semblant al que ocorre en el llenguatge parlat o escrit. Igual que en un text podrem trobar diferents oracions, una melodia es pot dividir en diverses frases musicals (8 compassos), que al seu torn se subdivideixen en semifrases (4 compassos) i motiuso cèl·lules melòdiques (1 o 2 compassos).
Les frases musicals solen anar separades per cadències o reposos, l'equivalent als signes de puntuaciódel llenguatge escrit. Aquestes cadències poden ser:

– Suspensives: deixen la idea musical en suspens, donant sensació d'una cosa inacabada.
– Conclusives: sensació de final, de relaxació, que ha acabat la idea musical.

- LES ESCALES:

La melodia es construeix dins d'una determinada organització d'altures de so o escala.
L'escala es pot definir com una successió de sons ordenats de greu a agut o viceversa. És la gamma de sons que utilitzarà el compositor per a realitzar la seva obra.
En el nostre sistema musical, l'escala que utilitzem es diu diatònica, això ens diu que té 7 notes diferents amb 5 tons i 2 semitonos entre elles. La distància sonora que hi ha entre dues notes consecutives pot ser de to o semitono (mig to).
Aquest tipus d'escala, la diatònica, té dues maneres: la manera Major (M) i la manera menor (m), la diferència principal de la qual és que els 5 tons i 2 semitonos estan distribuïts de manera diferent i per tant sonen amb un caràcter diferent. Per a les primeres, es pren com a model l'escala de Do Major, i per a les segones l'escala de la menor. 

Observa que els semitonos (st) estan sempre entre les notes el meu-fa i si-do, però es troben situats en diferent lloc per a cadascuna de les escales. Per això, cada escala aporta un caràcter diferent, el lloc dels semitonos és el que fa que sonin diferents.
Existeixen altres tipus d'escales que s'utilitzen en altres cultures o per a crear altres sensacions sonores, per exemple, l'escala pentatónica que té 5 notes i s'utilitza en la música xinesa, l'escala hexátona que té 6 notes separades només per tons, o l'escala cromàtica que té 12 sons.

- LES ALTERACIONS

No totes les escales utilitzen les notes “naturals”, de fet, només les escales de Do M i La m tenen les seves notes naturals, per això serveixen de referència, totes les altres té alguna alteració en alguna nota.

Les alteracions són uns signes que serveixen per a modificar el so natural del so.
Les alteracions són:

Les alteracions es poden escriure de dues formes:

1. A l'esquerra de la nota que la porta, en aquest cas es diuen “alteracions accidentals” i tenen efectenomés durant un compàs.

2. Al principi del pentagrama, després de la clau de sol, en aquest cas formen el que es coneix com a “armadura” i tenen un efecte permanent sobre la nota que el porta, tret que aparegui una altra alteració accidental al llarg de la partitura que indiqui el contrari. L'armadura ens diu a més quinaescala s'ha utilitzat per a compondre l'obra musical.

- ELS INTERVALS:

Un interval és la distància en altura que hi ha entre dues notes.
Per a nomenar un interval, cal comptar de la primera a l'última nota, totes dues incloses. L'interval resultant es nomena amb el número ordinal femení.
Per exemple, entre do i n'hi ha 6 notes, per això diem que entre elles hi ha un interval de 6a (Sexta).
A més, els intervals poden ser ascendents, quan van de greu a agut, o descendents, si van d'agut a greu.
Els intervals també poden classificar-se en melòdics, quan les dues notes que ho formen sonen una a continuació d'una altra (successivament), o harmònics, si aquestes notes sonen alhora (simultàniament). 

3. L'HARMONIA

Com vam veure al principi del tema, l'harmonia és la unió de sons diferents que sonen de
forma simultània. El terme harmonia es refereix a tot el relacionat amb l'organització de
sons simultanis. L'harmonia serveix d'acompanyament a la melodia i a més l'enriqueix
i contribueix a configurar el seu caràcter. Una mateixa melodia pot sonar molt diferent si canviem el seu acompanyament harmònic. L'harmonia es fonamenta en el concorde, que és el conjunt de tres o més sons diferents que sonen alhora.
El concorde bàsic que fonamenta l'harmonia que coneixem és el concorde de triada, format per tres notes simultànies a distàncies de 3a.

Quan combinem sons diferents alhora, podem produir dues sensacions diferents en l'oïdor:

– Sensació de relaxació: en música es diu consonància. Els sons consonants sonen agradables.
– Sensació de tensió: en música es diu dissonància. Els sons dissonants sonen

desagradables.

L'alternança d'aquestes dues sensacions (tensió i relaxació) és la base de la creació musical.

La creença més generalitzada en la societat és que el Hip-hop és un corrent musical basat en rimar a gran velocitat sobre una base rítmica. Però, en realitat, aquesta és sol una dels seus molts vessants: el gènere musical de caràcter urbà i reivindicatiu conegut com a rap. En realitat, el Hip-hop és la cultura que engloba diferents corrents de carrer i que va molt més allà de cantar. Es tracta d'un moviment cultural que va néixer en la dècada dels 70 als carrers del districte del Bronx, a Nova York, com a resposta a la repressiva situació en la qual vivien els ciutadans afroamericans, reclosos en una espècie de gueto modern. S'ha popularitzat i estès des dels seus primers moments i actualment, aquesta subcultura es defineix a través de quatre manifestacions principals: DJ, grafiti, MC i break-dansi. 


“A tu què t'agrada més, l'hip-hop o el rap?” “Això que està sonant no em va molt perquè jo sóc més d'hip-hop que de rap…” Et resulten familiars aquest tipus de frases? Tu tampoc tens clar on estan els límits entre rap i hip-hop?

En innombrables ocasions s'utilitzen els dos termes per igual per a referir-se a aquest gènere de música urbana. De fet, és bàsicament en el pla musical on la gent en general tendeix a confusió entre rap i hip-hop, sobretot si la música urbana no és la teva especialitat.
No obstant això, l'aclariment és molt més senzilla del que creem. El terme rap es refereix exclusivament a la música, a l'art de rimar improvisant amb aquesta rapidesa mental que caracteritza als millors rapers. Mentre que, hip-hop és una cultura urbana en general que, a més, engloba el musical. 

L'hip-hop és un moviment cultural que va sorgir en la dècada dels setanta als Estats Units. Els porto-riquenys que van emigrar a zones com Brooklyn o el barri de Bronx van ser els originaris de la cultura hip-hop amb les seves festes de carrer. En aquestes festes sempre hi havia algú que posava la música, una altra persona que feia de MC (mestre de cerimònies o speaker), els ballarins i els encarregats de decorar el lloc de l'esdeveniment.

Això va donar lloc als pilars bàsics de la cultura de l'hip-hop:

- El DJ, encarregat de la part musical, la base.
- Els B-boys, és a dir els ballarins de breakdance. El ball també és una part imprescindible i molt característica dins de l'hip-hop.
- Els grafitis.
- L'art de fer rimes vocals, és a dir, rapear.

Avui dia tenim a grans representants del gènere que exemplifiquen a la perfecció la cultura hip-hop i l'art de rapear com Jay-Z, Snoop Dog, Kanye West o Eminem. També grans representants femenines com NickiMinaj o Cardi B, que han estat vitals en l'expansió del gènere. En el terreny espanyol tenim a Nach, Tote King, Kase.O o SFDK. Sense oblidar-se d'alguns imprescindibles com Tupac o The Notorious BIG.

Dilema resolt! Quan et refereixes a hip-hop estàs parlant de tot aquest moviment cultural, mentre que rap és únicament la música, la divisió vocal. Hip-hop és música, ball, expressions artístiques de carrer com els grafiti. També és moda, robes característicament amples, complements i joies exagerades.

Hip-hop és cultura, una forma de veure la vida. El rap és hip-hop.

Letra Nach "Gande"

Ara que ja saps la definició de RAP i HIP-HOP, crea la teua propia base i compon un RAP utilitzant els següents programes:

Soundation

LES DANSES GREGUES

Les danses gregues varien considerablement de regió en regió i es podrien classificar entre danses continentals i danses de les illes. Moltes d’aquestes danses tenen el seu origen en esdeveniments destacats al llarg de la història grega. Avui dia, però, han perdut gran part del seu significat original.
La dansa és igual d’important per als grecs d’avui com ho va ser en temps antics. En primer lloc, el ball és una part de la celebració de les ocasions importants en les vides de la gent grega; és una part important dels casaments, bateigs, celebracions d’onomàstica i tots els actes festius. Ballar també es produeix espontàniament a tavernes o a les cases, sovint fins i tot sense músics. Els ballarins poden expressar alegria, heroisme, tristesa, força, orgull, ira, rebuig, sensualitat, humor i gairebé qualsevol altra emoció a través de la dansa.

La majoria de balls es realitzen en rotllana agafats de la mà o per les espatlles. La rotllana en general no és tancada i van girant mantenint aquesta obertura.

Ara per estirar una mica les cames i els braços anem a ballar una dansa Grega anomenada "Pera stus pera campus". Observa el següent vídeo i veuràs los passos que utilitzarem:

Unitat 3: Fem un concert de Nadal

En la següent unitat treballarem com presentar un concert desde la preparació de les obres fins a la creació i publicació del concert, per mitxà de les eines TAC.
En els següents enllaços trobareu les partitures de les obres que treballarem:

Bon dia de Nadal (lletra)

Bon dia de Nadal (partitura)

Nadal al teu costat (lletra)

Nadal al teu costat (partitura)

White Christmas Irving Berling (lletra i partitura)

Santa Nit (lletra i partitura)

Jingle-Bell Rock (lletra i partitura)

All I want for Christmas is you (lletra)

Com fer un tríptic:

En la següent activitat crearem un tríptic per anunciar el dia que farem el concert de Nadal i les peces que interpretarem. En els següents enllaços trobararàs com es poden fer els tríptics i els apartats més importants que hi ha que tindre amb conte.

Que és un Tríptic?

Plantilles

Per finalitzar aquesta unitat publicarem el concert al Blog, Web, Facebook... del centre.

Unitat 6: Els instruments musicals amb Scratch

Un instrument musical és un objecte compost per la combinació d'un o més sistemes ressonants i els mitjans per a la seva vibració, construït amb la finalitat de reproduir so en un o més tons que puguin ser combinats per un intèrpret per produir música. Al final, qualsevol cosa que produeixi so pot servir d'instrument musical, però l'expressió es reserva, generalment, a aquells objectes que tenen aquest propòsit específic.

Classificació d'instruments musical:

Existeixen moltes divisions alternatives i subdivisions d'instruments. Generalment, en estudiar els instruments musicals és freqüent trobar-se amb la clàssica divisió dels instruments en quatre famílies: vent, corda, percussió i els instruments elèctrics (que es van crear fa poc). No obstant això, pel fet que aquesta classificació està orientada als instruments de l'orquestra simfònica, pateix de certes restriccions i defectes. A causa d'això, alguns musicòlegs senzillament amplien aquesta classificació afegint fins a tres categories addicionals: veu, teclats i electrònics.

Però si es busca una classificació més senzilla, es pot escollir per vent, corda i percussió.

Vent: saxofon, flauta, clarinet, ...

Corda: guitarra, arpa, violí, piano (el piano és de corda percudida),...

Percussió: timbal, tambor, platerets...

Instruments elèctrics: baix elèctric, guitarra elèctrica...

Erich von Hornbostel i Curt Sachs van publicar el 1914 una classificació dels instruments musicals en el seu treball. Van establir quatre classes o categories principals d'instruments musicals (a la qual van afegir 1/5 posteriorment), que al seu torn es divideixen en grups i subgrups, segons la manera de generació del so:

Els instruments musicals es classifiquen en 5 tipus de classificació i són   

Idiófons

Membranófons

Aerófons

Cordófons

Electròfons

En el següent enllaç veurem com estan distribuïts els instruments per famílies i com sonen cadascun d'ells analitzant la seua forma i el so que els identifica:

Els Instruments Musicals

La música africana:

Tot i que la vida va nàixer gairebé amb total seguretat en aquest continent, Àfrica segueix sent avui dia el lloc més pobre de la terra, un lloc que ha passat per guerres, espolis i tot tipus de penúries al llarg de la seva història, i que segueix sent un focus d’enormes problemes. No obstant això, la sorprenent música africana ha aconseguit elevar-se per sobre de tot aquest soroll per enviar un missatge de pau, alegria i color . La música d’aquest continent és en general molt exòtica i vistosa i sona a pura felicitat , encara que com podem imaginar, la situació dels músics en aquests països no ha de ser precisament ideal.

La música africana sempre ha estat una mica apartada de tota la resta de músiques del món, fins i tot quan se la fica en el grup de la música ètnica. Sembla que la gent prefereixi escoltar la música folk celta, o l’aborigen oceànica, o l’asiàtica, abans que l’africana. No obstant això , per poc que s’aprofundeix en ella, vam descobrir que és una música rica en molts matisos, especialment positiva i amb una sonoritat que és difícil trobar en altres estils. Ara anem a conèixer un poc més sobre la música africana. 

La música africana i els seus instruments

Partitures per treballar la música africana:

Finda Alexis

SI MA MA KA

Per finalitzar aquesta unitat i conèixer més els instruments musicals farem servir el programa Scratch. Scratch és un entorn de programació visual per blocs adreçat a infants i joves que permet crear històries, jocs i animacions i compartir-les amb altres persones d’arreu del món.

Què és Scratch, en una presentació:

SCRATCH

Un cop sabem que és Scratch anem a treballar els següents reptes:

Repte 4 Creem un compte a Scratch

En la següent activitat triarem un instrument musical i el farem sonar canviant els vestits i l'escenari que més t'agrade:

Repte 5 Creem música amb un instrument

Unitat 9: La música escrita

En música, la dinàmica es refereix a les gradacions de la intensitat del so musical. Hi ha almenys vuit indicacions de dinàmica (gradacions de la intensitat de la música), començant des d'un so molt fluix o intens, fins a un so molt fort.

No obstant això, l'execució dels matisos són totalment subjectius i, per tant, depenen en bona mesura de la condició emocional del músic i de l'estil o període històric corresponent a l'obra, a més de la forma de consideració personal davant aquesta dinàmica. No hi ha cap forma racional de mesurar la dinàmica del so.

Per diferenciar el grau d'intensitat sonora es fan servir símbols (p, mp, f, etc.), els quals són col·locats sota el pentagrama de forma abreujada (amb lletra cursiva i negreta), i precisament sota la nota on comença aquesta dinàmica.

Canvis graduals

Hi ha paraules que s'utilitzen per indicar els canvis graduals en el volum. Les dues més comuns són crescendo, de vegades abreujat com cresc, que significa "arribar gradualment a més fort", idiminuendo vegades abreujat com a dim i decresc respectivament, que significa "arribar a poc a poc a més suau". Hi ha també uns signes anomenats "reguladors", que s'utilitzen per a representar aquestes paraules (vegeu imatge). Si les línies s'uneixen a l'esquerra, la indicació és arribar a més fort; en canv si s'uneixen a la dreta significa arribar a més suau. La següent notació indica la música a partir moderadament fort, a continuació, a poc a poc cada vegada més forta i a poc a poc més tranquil.

Escolta les següents audicions i segueix els musicogrames, fixant-te en les dinàmiques, tant uniformes com progressives:



5a Sinfonia Beethoven 1r moviment 

La Primavera Vivaldi

Sinfonia de los Juguetes L. Mozart

El Vuelo del Moscardón N. Rimsky-Korsakov

Observa les següents partitures i senyala les dinàmiques uniformes i progressives:

Línea dels temps dels grans compositors musicals

BARROC

1700-1750

Antonio Vivaldi

Antonio Lucio Vivaldi (Venècia, 4 de març de 1678 - Viena, 28 de juliol de 1741) va ser un compositor i músic del Barroc tardà.

J.S. Bach

Johann Sebastian Bach (Eisenach, Turingia, 21 de març de 1685 – Leipzig, 28 de juliol de 1750) va ser un organista, clavecinista i compositor alemany de música del Barroc, membre d'una de les famílies de músics més extraordinàries de la història (amb més de 35 compositors famosos i molts intèrprets destacats).

Handel

Georg Friedrich Händel (Trobi, 23 de febrer de 1685 – Londres, 14 d'abril de 1759) va ser un compositor d'origen alemany, posteriorment nacionalitzat anglès, considerat una dels cims del Barroc i un dels més influents compositors de la música occidental i universal. En la història de la música, és el primer compositor modern en haver adaptat i enfocat la seva música per a satisfer els gustos i necessitats del públic, en comptes dels de la noblesa i dels mecenes, com era habitual.

CLASSICISME

1750-1800

Haydn

Franz Joseph Haydn (31 de març de 1732 – 31 de maig de 1809) va ser un compositor austríac de música clàssica. És un dels màxims representants del període classicista, a més de ser conegut com el «Pare de la simfonia» i el «Pare del quartet de corda» gràcies a les seves importants contribucions a tots dos gèneres. També va contribuir en el desenvolupament instrumental del trio per a piano i en l'evolució de la forma sonata.

Mozart

Wolfgang Amadeus Mozart,(Salzburg, Àustria; 27 de gener de 1756 –Viena, Àustria; 5 de desembre de 1791), va ser un compositor i pianista austríac, mestre del Classicisme, considerat com un dels músics més influents i destacats de la història.

ROMANTICISME

1800-1850

Beethoven

Ludwig van Beethoven (Bonn, Alemanya, 16 de desembre de 1770[1] – Viena, Àustria, 26 de març de 1827) va ser un compositor, director d'orquestra i pianista alemany. El seu llegat musical es va estendre, cronològicament, des del període clàssic fins a inicis del romanticisme musical.

Paganini

Niccolò Paganini, (Gènova, 27 d'octubre de 1782 – Niça, 27 de maig de 1840) va ser un violinista, violista, guitarrista i compositor italià, considerat entre els més famosos virtuosos del seu temps, reconegut com un dels millors violinistes que hagin existit, amb oïda absoluta i entonació perfecta, tècniques d'arc expressives i nous usos de tècniques de staccato i pizzicato.

Schubert

Franz Peter Schubert (Viena, 31 de gener de 1797 – ibídem, 19 de novembre de 1828) va ser un compositor austríac, considerat com un dels continuadors del Romanticisme musical iniciat per Beethoven. Gran compositor de lieder(breus composicions per a veu i piano, antecessor de la moderna cançó), així com de música per a piano, de cambra i orquestral.

Chopin

Fryderyk Franciszek Chopin ( Żelazowa Wola, Polònia, 22 de febrer[nota 3] o 1 de març de 1810 — París, 17 d'octubre de 1849) va ser un compositor i virtuós pianista polonès. És considerat com un dels més importants de la història. La seva perfecta tècnica, el seu refinament estilístic i la seva elaboració harmònica han estat comparades històricament amb les de Johann Sebastian Bach, Franz Liszt i Ludwig van Beethoven per la seva perdurable influència en la música de temps posteriors. L'obra de Chopin representa el Romanticisme musical en el seu estat més pur.

1850-1900

Verdi

Giuseppe Fortunino Francesco Verdi (La Roncole, Busseto, 10 d'octubre de 1813 – Milà, 27 de gener de 1901), compositor romàntic italià d'òpera del segle XIX. El més notable compositor d'òpera italiana i pont entre el belcanto de Rossini, Donizetti i Bellini i el corrent del verisme i Puccini. Autor d'alguns dels títols més populars del repertori líric, com els que componen la seva trilogia popular o romàntica: Rigoletto, La traviata i Il trovatore i les obres mestres de la maduresa com Aida, Don Carlo, Otello i Falstaff.

Wagner

Wilhelm Richard Wagner (Leipzig, Regne de Saxònia, Confederació del Rin, 22 de maig de 1813 – Venècia, Regne d'Itàlia, 13 de febrer de 1883) va ser un compositor, director d'orquestra, poeta, dramaturg i teòric musical alemany. La seva figura ha passat a la posteritat principalment per les seves òperes (també qualificades com a «drames musicals») en les quals, a diferència d'altres grans compositors, assumeix també l'escenografia i el llibret.

Strauss

Johann Strauss II (en alemany: Johann StraussSohn, Johann Strauss fill) (25 d'octubre de 1825, St. Ulrich, Viena - 3 de juny de 1899, Viena) va ser un compositor austríac conegut especialment pels seus valsos, com El Danubi Blau. Fill del compositor Johann Strauss I i germà dels compositors Josef Strauss i Eduard Strauss, Johann II és el més famós de la família Strauss. Va ser conegut en la seva vida com "el rei del vals" i a ell es deu en gran manera la popularitat del vals a la Viena del segle XIX. Va revolucionar el vals, elevant-lo d'una dansa pagesa a una d'entreteniment apta per a la Cort Real dels Habsburg. Les seves obres gaudeixen de major popularitat que les dels seus predecessors, com el seu pare i JosefLanner. Algunes de les seves polcas i marxes són també molt conegudes, així com la seva opereta Die Fledermaus (La Ratapinyada).

Brahms

Johannes Brahms (Hamburg, 7 de maig de 1833 - Viena, 3 d'abril de 1897) va ser un pianista i compositor alemany del Romanticisme.

Tchaikovsky

(25 de abril jul./ 7 de maig de 1840 – 25 de octubre jul./ 6 de novembre de 189) va ser un compositor rus del període del Romanticisme. És autor d'algunes de les obres de música clàssica més famoses del repertori actual, com per exemple els ballets El llac dels cignes i El trencanous, l'Obertura 1812, el Primer concert per a piano, diverses simfonies i l'òpera Eugenio Oneguin.

En el següent apartat, els compositors serem nosaltres mateixos, ja que mitjançant el programa MUSESCORE (programa d'escriptura musical) compondrem una melodia amb acompanyament amb diversos instruments de percussió.

En els següent enllaços tens un tutorial de com funciona aquest programa i també per poder instal·lar-lo. Sort i que disfrutes amb la teua composició!!!!!

Tutorial

Descarregar Musescore